La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

No posaré impediments

No posaré impediments a la unió
de ments lleials. L'amor no serà amor
si s'altera davant l'alteració
o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No. Sempre és fix. Una marca constant
que mira a la tempesta i no s'atura.
És l'estrella de cada barca errant
que no té preu malgrat tenir una altura.

No és joc del temps l'amor, tot i el compàs
de la falç seva sobre llavi i front.
No s'altera l'amor pel pas fugaç
dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat,
jo mai no he escrit ni mai ningú ha estimat.



William Shakespeare. Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez

Elogi del poeta traductor

... veure i aprendre, això és,
segons l'eterna fórmula que
resumí els viatges d'Ulisses.


(Fragment)


Carles Riba. Obres completes, 1967, v. 2

Damunt la taula

Damunt la taula, una tempesta de líquids

El cel s'estremeix

les mans no et basten per recollir la pluja

i caven una rasa.

Al matí gris de la tardor, les veus retornen

invocant el perdó

per tots els mals, i traïdories.

Un bri de pols colpeix un pany de cel

i cau una llavor sobre una terra eixorca.

Pren amb els ulls tancats la llum que et reposa

pren els teus somnis com imatges

on reneixen les cendres estimades dels cossos del cel.

Diane Régimbald, dins,

Finestres obertes = Fenêtres ouvertes. 2007

Il·lustracions: Maurice Maillard

Els meandres de la traducció

Les representacions simbòliques són poderoses
i els humans les busquem sempre, des del principi.
Pràcticament totes les llengües tenen una rima
que es canta als nens agafant cada dit de la mà.
En català diu "Aquest és el pare, aquesta és la
mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja
totes... i aquest fa Niu, niu, no n'hi ha pel
caganiu?"

(Fragment)

Isabel Núñez, dins,

De traduir (poesia), 2014

Sobre poetes i poesia

Què es pot traduir? Una història, un argument teatral,
les impressions d'un personatge viu en acció, una imatge,
una proposició. El que no es pot traduir és l'encanteri,
la música de les paraules, i la part del significat que
es troba a la  música. Però tampoc aquí no hem arribat
al fons de la qüestió; només hem intentat indicar què fa
que un poeta sigui traduïble i no hem concretat per què
es pot dir, com no es pot dir de cap altre poeta, que
Dant, Shakespeare i Goethe no només pertanyen
als seus compatriotes sinó a tots els europeus.


(Fragment)

T. S. Eliot. Sobre poetes i poesia. 1999

Traducció de Betty Alsina Keith

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 

producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   

de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 

hagi assolit també el zenit la publicació de  

traduccions, acollides per editorials de tota  

mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)

Manuel Llanas, dins,

Una impossibilitat possible : trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009). 2010

Autoria: Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Miquel Desclot