Escoles

Recordo l'ús del datiu,
i calculus, un mot romà que volia dir pedra,
i com els romans utilitzaven una pedreta blanca
per assenyalar els dies millors.

Però tu ets una llengua diferent,
un mot que utilitzen als turons
per designar espècies que no apareixen
en les guies de camp,

un nom per al fil
de música aigualida que van sentint els forasters
mentre caminen per l'erm,

una gramàtica pagana esborrallada en la pols
quan cauen els imperis
i es perden els monestirs.

John Burnside. El Món Impossible : antologia 1988-1995.  1997

Traducció de Francesc Codina i David Pujol.

Es troba també en el llibre:

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018. P. 153

A l'apartat: Aprenentatges.

Edició: Antoni Tort Bardolet.

Versos banyats

Aigua gelada en els pols;
aigua que brolla als ullals;
aigua dolça a les llacunes;
aigua salada a la mar;
llàgrimes d'aigua a les galtes,
aigua de pluja als bassals.

Sense aigua el món seria
un lloc desert, inhumà.

He volgut que aquests versos
d'aigua estiguen amerats.
Per això, pots comprovar-ho:
m'han eixit versos banyats.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

com la sorra del desert

com la sorra del desert
en periple de dècades
fertilitzant la selva amazònica

partícula de pols
que cega la mirada

bandejar la urgència
la multitud  el flagell

triar ser menester
esdevenir causa 

De: #eixam

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

Epíleg de Lola Nieto.

Com boll

Com boll que vola arreu quan és el temps de batre
els ventadors van bressant els ventalls i el vent fa el que li toca
i allà hi ha una dea que destria el gra i la volva
mentre una pols fina i blanca ho cobreix tot

—————————————————————

Like chaff flying everywhere at threshing time
The winnowers waft their fans and the wind does its work
And a goddess is there picking the grain from its husk
While a fine white dust covers everything

Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011

Traducció de Jaume Coll Mariné

Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Sonava millor Madame

M'han començat a dir Senyora
vostè perdoni a l'oficina de correus.
I jo no sé com, ulls d'òliba,
se m'ha escapat, Anam fent, en el moment
més tòrrid del drama.

Senyora... i al cap fideus blancs rient, fent acudits de nit
com flors de lligaboscs,
ulleres sense sol, pol·len i l'invisible
rastre als ulls
dels llagrimals eixuts.

I en canvi, enganxada als llums del far
menys mortuòria i definitiva, soc
abadessa a la circumstància
i a l'encanteri de les bones passades.

Senyora... com si se'm pogués comprar amb collars
de perles impertinents, carn vermella
totes les parts, fer ganxet, rostre prisat,
guants i pols enemistats
o fer panades.

Senyora...
m'han salvat el cognom per ara
i no me miren
com si fos buida o
esgarriada.

Aina Riera Serra. Dins el safareig. 2015

També es troba a:

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés

Post-it a la nevera

Compra cebes,
recull
els ossos
dels somnis que
van morir-se
fa deu anys.
Fes neteja.
Plega roba
i apariona
els mitjons i
la singlada
dels teus pares.
Espavila't.
Planxa i guarda
precs de plom.
Fes bugada.
Treu la pols
als enganys llantiats.
Fregaràs
soledat
no volguda.
Jo ara travesso la porta
que separa
l'úter del taüt

de la terra més ferma.

De: Meren Gómez Benicasset.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

També es troba a:

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés.

Beneeixo

Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.

I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.

                                       21 de maig de 1918

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 154

Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal

21è Premi de traducció Vidal Alcover.

Orient i occident

Orient i occident
són drecera i laberint.
Sens camins per descobrir
ni ciutats per conquistar,
la terra ara és més que mai
un ermàs desconegut
amb un cert regust de pols.
Ni amb les urpes no podem
urpar les soles del cel.

Joan Tomàs Martínez Grimalt. Epigramari. 2021

Principi

    Llavors va caminar i va beure una rara gota:
    El mar.
    I els peixos —
    Es reuniran els peixos amb ell?
                                         PAUL CELAN

Plores valent.

Definitiu, el tall, vessa principi:

escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.

I escriure expulsat.

I escriure cor clus i amb la llengua girada.

I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.

I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.

Plores valent.

Li portes els peixos.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Sense pols

Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.

Guillem Viladot, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

L'ocell a la cendra

Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?

Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

Instantània

M'he trobat un estel damunt la falda,
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

Camí

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.




Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.

Farina

Pols blanca,
llavor de vida.
Cor d'aliment
       de qualsevol taula.




Lola Casas. Blanc, 2008
Il.: Pere Borrell

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Vull ocultar la pell

Vull ocultar la pell al tatuatge
que ara grava la teua mà segura,
vull eixe engany que trames amb la brotxa
primer sobre la cara, sobre els braços,
que em transformes el pit en un misteri,
que em simules al ventre una capella,
en les cames dibuixa'm un viatge
amb un únic projecte de partida
i sobre els peus escriu-me sols la pols
d'una terra sempre desconeguda.




Teresa Pascual, dins el llibre:

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Introducció, selecció i notes: Josep Palomero.