Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.
Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
la música
escrita a la ferida de la veu.
Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.
Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.
No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.
Mario Riera
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí
Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.
En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.
Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.
De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953
Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995
Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.
Títol original: Sämtliche Gedichte.
Poemes en català i alemany.
Sons inconnexos,
provinents d'ombres d'éssers.
Com evadir-se'n?
De: Haikus de convalescència, XXXI
Feliu Formosa. El temps sofert. 2023
Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo
Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner
tous les matins du monde sont sans retour
pascal quignard
un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.
De: paraules que no llegiràs, a ma mare
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006
Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.
Ester Xargay. Infinitius. 2017
Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió
Versos amb polpa de capvespre.
Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.
De sobte la pols d'una tonada.
El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.
A la ciutat tardegen sons antics
Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976
El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.
1908
De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015
«com ell, jo vull florir,
baldament per morir.»
JACINT VERDAGUER
Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,
cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.
Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,
pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.
Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,
fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,
capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.
Guillem Benejam. Fondària. 2021
Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos
Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.
Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.
Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.
Audre Lorde
Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba
Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.
Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014
Dibuixos d'Amaia Arrazola.
Tria i introducció de Víctor Labrado.
Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
WISŁAWA SZYMBORSKA
No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.
El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.
Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.
De: Sapiencials, 9
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011
Pròleg de Sònia Moll Gamboa
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010
