Terres gironines

emoció i potència  transformadora

de la vida    l'amor    el trajecte.

Quan els dies es tornen brillants,

líquids, surant dins ca meva  ambulant.

Sons esdevinguts benestar i afecte

terres gironines    prevalença. 

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Un sol ocell

Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.

Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

On retrobar...?

On retrobar el revés de la mar,
la seva pell, la transparència de cristall
per on mirava el cel i el sol
com a través d'un mirall sense argent viu,
mòbil l'esclat,
des del centre salat i profund d'aquelles aigües?
S'ha perdut el silenci a les més fosques coves
dels blaus d'ultramar i dels canviants sargassos,
el moviment callat d'un peix i de les algues.
Amb paraules m'apropo el so salobre de qualsevol estiu.
En va l'esforç. Tot s'ha tornat, indefugiblement,
irredimible.

Del llibre: Absolc el temps. 2013

Zoraida Burgos 

Es troba també en el llibre: 

A un revolt de la sendera : cinc poetes : Zoraida Burgos, Margarita Ballester,Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 62

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Llegat

Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.

Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
                                           la música
escrita a la ferida de la veu.

Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Al vespre li pregunte a ma mare

Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de  les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.

En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.

Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.

De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953

Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.

Títol original: Sämtliche Gedichte.

Poemes en català i alemany.

Sortida

Cada endemà és un equilibri
entre l'atzar i la imaginació.

Poema: el so que fan els futuribles
en topar amb l'imprevist.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Sons inconnexos

Sons inconnexos,
provinents d'ombres d'éssers.
Com evadir-se'n?

De: Haikus de convalescència, XXXI

Feliu Formosa. El temps sofert. 2023

Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo

Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner

un dia vas oblidar

                   tous les matins du monde sont sans retour
                                  pascal quignard

un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.

De: paraules que no llegiràs, a ma mare

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Cançó

Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.

Ester Xargay. Infinitius. 2017

Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

El so discret

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

                                      1908

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Selecció i traducció d'Helena Vidal

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

L'ametllerar

                                 «com ell, jo vull florir,
                                  baldament per morir.»
                                         JACINT VERDAGUER

Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,

cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.

Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,

pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.

Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,

fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,

capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.

Guillem Benejam. Fondària. 2021

Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos

                                    

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.

 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.

Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014

Dibuixos d'Amaia Arrazola.

Tria i introducció de Víctor Labrado.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

De: Sapiencials, 9

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.