Continuïtat

De mi no sé, ni mai saber podria
           ーvoluble líniaー

com per la meva voluntat probable
           seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
          ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
          ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
              quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
               ma vida feta.

De: Cant i paraules. II (1930-1936)

Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Poesia. 1995. P. 94

Sonet marí

                                                A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                     Malta-Alexandria, juny 1933

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera.

Dofí

Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.

La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.

El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.

I el vaig complaure.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech.

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Alba

La lluna és un dofí que salta a proa
de l'alba i dels recels. Mai no hauré escrit
quin groc, quina assutzena m'embolcalla
i em torna elemental com el seu cèrcol.
Però, darrera les cosmogonies
romanen les respostes més reals
i se'ns revela l'astre més profètic.

Antoni Vidal Ferrando. Bandera blanca. 1994

Pròleg de Vicent Salvador

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

Aquesta espera

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.

Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se't renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps, 1972

La gran cursa del mar

La gran cursa del mar sempre distinta

(jo he navegat la Grècia catalana),

m'atrau per les sirenes impossibles

i pels dofins lluents -fulgor d'espases-

i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparent, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista. 1997

T'he vist en una mar...

T'he vist en una mar sense confins,
superba a proa, comandant la nau,
donant, al cel i al mar, el color blau
i harmonia a la dansa dels dofins.

T'he vist, estrella del teu propi nord,
dominadora de la mar i el vent,
conjurant la bonança o vehement,
creant el temporal o el volgut port.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79. p. 55

Salutació a Jorge Guillén, abans de la seva mort

Esdeveníem
esguard orbat pel ferro
roent del vespre.

Ara començo
a davallar pel somni.
Una sobtada
hostilitat de proes
me'l van rompent a trossos.

Despullat, l'aire
s'adorm al llit amplíssim
d'un sol de posta.

Se'm fa més clara,
quan en nit m'empresono,
la resplendor de l'alba
del vinent dia.
Escolto el serè càntic
que vol alliberar-me.

Regalimosos
salts de dofins plategen
la llunyania.

Els rems s'endinsen
per quietuds de l'aigua.
Nauxer, governa
pors abissals que sotgen,
enemic batre d'ales.

Salvat, acull-te
a l'alta llum d'uns versos
que tant estimo.

Salvador Espriu. Poesia. 2013

Edició a cura d'Olívia Gassol.