Tinc la paraula en la natura

Tinc la paraula en la natura

Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques

no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Caixons

Cada setmana cull tomates
i en faig caixons per a l'hivern.

No em queda res més per omplir-los,
si no és un gest que ve de tu.

Tenc la tristesa manllevada,
visc un delit que no em pertany.

Però insistesc en la collida:
el lloc més frondós és a l'hort.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Fugida

Infantesa praguenca, refrec de farbalans,
la grisor cap enfora i els ulls girats endins,
un món que ja s'ensorra entre amoroses mans
amb anhels de puresa i miratges divins.

Travessar tota Europa amb la tinta incessant,
la dissort com a guia i la pèrdua el destí;
deixant rastres d'amor de ver poeta errant,
hermètic i simbòlic sempre volent fugir.

Fugint cap endavant per anar més enrere,
com si fos l'escriptura una estranya drecera,
una elegia, un plany per l'amor tan fugaç.

Amb la fúria del geni i a cada vers un traç,
protegit per les roses amb pètals per parpella,
en el delit, prodigi, i del cor meravella.




De Cinc sonets a Rilke, II.


Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016.

Un poema comença

Un poema comença amb delit

i acaba en saviesa.

                         Robert Frost.

Nota: traduït per a aquest blog.

Es troba en el llibre de poesia:

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2013.

El paradís promès

Només sé que és petit i que tu te l'estimes,
que la casa és al mig i el jardí és al voltant.
Que hi ha uns til·lers florits i unes palmeres primes
i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escaletes
qui sap si amb un pany d'heura o gessamí florit.
Les escales no són ni planes ni molt dretes
i es pugen amb delit.

Que hi ha una buganvíl·lia gairebé lluminosa,
tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.
I que una margarida s'ajeu, capriciosa,
en un balcó tancat...

Això és tot el que sé. I ¿què més em caldria
per estimar-te ja, somniat paradís?
Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.


Fragment


Màrius Torres. Poesies a altres escrits. 1993