Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

La meva força

La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
        les teves per acariciar una altra vida.

De: Coure

Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà.

Sardanegem

Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.

Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.

Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
                                                      1993

Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz

Saber que ha arribat

Saber que ha arribat 
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.

De: I. Papers privats. La febre freda.

Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.

Salvador Espriu. Les hores. 1952

I en el llibre:

Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra : edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. 1995

Però tu ja ho saps

Però tu ja ho saps
que formem part
de la mateixa muda
-la pellofa del món-;
que amb prou feines
veurem el lluc de llum
arrelar-se'ns als peus.
Estima, doncs, amb ànsia
i que el desig
es faci roda de molí
de l'aiguaviure

Poema inèdit

Sílvia Megarejo

Del llibre:

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara. 2019

Ninots i coordinació: Josep Gerona

Com el pastor

Com el pastor mitrat que fa visita
als seus fidels i té per cada u
mots de consol, farina pel dejú
o pel sedent un trago de vi bru,
va pels reialmes d'Empordà, Afrodita.

Cales i freus, monticles i carenes,
masos i fonts, pastures i ramats,
la vinya d'or on venen els mercats
i l'olivet al rost pendís dels prats.

D'homes i cases sap els goigs i penes.
Mare amorosa, avui es pluralitza
amb noms diversos, fulles d'un sol tronc.
El sol li diu —Contemplo, mentre em ponc,
el bellugueig de potes lleus del tronc
allargassades d'ombra sense guitza.

Carles Fages de Climent. Vellut de veus : poesia inèdita. 2018

Introducció, edició i notes: Jordi Pla Planas.

Invocaré l'asfalt de l'ombra

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,

els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.

El poema també és al llibre:

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Focs naturals

                             Vam néixer a temps.
                                   BOB DYLAN


Te m'estimo travessant-me quan t'esquerdo
caminant-me vora el foc. Aprenguérem llengua
mare amb foc i flama. Dec tenir uns quatre mil
anys. Generacions i generacions d'àvies i padrines
ja hi parlaven vora el foc, ja ens ho sabien, ja
ens coneixien, ja...

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

La gran meravella

Vull ye-ye.
S'acaba la tinta.

Podré oblidar
les grans veritats?

Què faríem
sense signes d'interrogació?

Aleshores potser
deixaria d'escriure poemes.

N'hi ha que ho saben tot.

Oh, nits!
Càntics d'innocència
i James Bond
esbrinant futileses.

De: 8 poemes, pròleg de Paulina Pi de la Serra

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Introducció: Marta Pessarrodona
Nota editorial: Àlex Susanna Nadal
Pròlegs i epílegs dels poemaris: els seus autors

La veritat oneja al vent

          Dedicat a la Mercè.

La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.

Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?

Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.

La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.

Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.

Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.

Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.

La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...

La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.

L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.

El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.

L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.

La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.

Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004

Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons

Temps

Tot es mou.

Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.

Sabem que tot passa
i res no espera.

Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.

Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.

De: Tsunami

Sònia Moya. Silur. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

Pròleg de Mireia Calafell

És el silenci

És el silenci
qui gesta
l'activa dicció
de l'inert.

Les mares

qui alleten les goles
que esquincen el dol.

Sabent,
—d'ençà el món és món—,
que els infants
sempre imploren

respostes tangibles.

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

La terra que volien

Quan l'última que escric és la paraula
més dolça que sabia a frec de cossos,
s'allarga la ciutat com una dansa
d'aurores per finestres, escriptoris,
i alcoves a ponent guardant silenci.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

Premi de poesia Marià Manent 1997

Mecànica

Quan tu cantes i és de nit
tots els grills festegen
i congressos de reumàtics i violents
vigilants mesuren el blat
amb escaires.
Soc el capitost, l'amo de les teves cordes
de guitarra i gitana per tots els dies que ho necessitis.
Aquí al costat és el teu llit,
i no tenen per què saber-ho;
les teules de la nau et tapen...
Quan tu cantes i és de nit
totes les tempestes passen
per les teves carns estripades i maldestres...
Soc la teva amant, el teu doctor de capçalera,
mecànica de vedets
extasiada de trons
encenc la maquinària.
Quan tu cantes i és de nit
dins la central nuclear hi ha Terra Santa.

De Teologia poètica d'un sol ús. 2016

També es troba a:

Barcelona Poesia

39è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Palau de la Música Catalana, 22 de maig del 2024

Música i direcció escènica: Aurora Bauzà i Pere Jou
Conceptualització de l'espai lumínic: Jou Serra
Disseny de llums: Jou Serra i Joan Cot

Per acabar en plenitud

Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.

Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021

Postfaci de Jaume Pont

XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020