Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.
Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.
Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018
Pròleg de Vicenç Villatoro.
LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.
Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n desprèn i encoixina l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença del no res. Aquest tió que crema i escalfa
les mans de qui heretarà la terra. I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.
De: Com un àngel fimbradís
Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025
Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024
És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.
Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024
Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.
Celso Emilo Ferreiro
Traducció de Josep M. Llompart.
Es troba en el llibre:
Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015
A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.
Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.
Per a Pompeu Fabra
A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).
Clementina Arderiu
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
De: Rebel·lió de la sal. 2008
Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:
Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010
Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies
d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia
quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa
que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.
Adrià Targa
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125
A les meves àvies
Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes
Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven
Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?
La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
les teves per acariciar una altra vida.
De: Coure
Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà.
Sardanegem mentre la cobla broda
les notes del que escolta o vol comptar,
unim-nos un cop més dintre la roda
i fem que el seu avui tingui demà.
Si fills del temps sabem que se'ns avança
al ritme del progrés que res no exclou,
no tot es fa mudable, cant i dansa
vivificant la terra en tenen prou.
Si així no fos i perdéssim la via
del que ens identifica, si infidels
deixéssim que es postrés en l'agonia,
és que tindríem mortes les arrels.
1993
Montserrat Vayreda. La cinta del camí : antologia poètica. 2024
Pròleg d'Anna Maria Velaz
Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,
altrament efímer,
perquè perduri
en el record
i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
