Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

No vella del tot

No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.

Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?

S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

XV

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

Un personatge transparent

No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.

Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.

Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107

Traducció de Corina Oproae.

XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".

Text en català i romanès.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.

Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!

De #en vol lleuger

Miquel Bezares. Mal pas. 2020

Nausica

Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.

Àngels Marzo

De: Les grues. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

El poema feliç

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.

                Per a Pompeu Fabra

A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).

Clementina Arderiu

En el llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

De: Rebel·lió de la sal. 2008

Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:

Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010

I també en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes. 2024

L'ànima

Jo era feta de prats verds
i de cuques de llum.
Però algun nen gran
em va prendre el grill,
la cigala i la lluerna
que s'estaven dins meu.
Hi ha falsos poetes
que tanquen els grans al puny
de la curiositat
i no saben que també un grill
té una ànima.

Io ero fatta di prati verdi
di lucciole della notte.
Ma qualque adulto bambino
ha preso in mano il grillo
la lucciola e la cicala
che erano in me.
Alcuni falsi poeti
chiudono i grandi nel pugno
della curiosità
e non sanno che anche nel grillo
vive presente un'anima.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

Intempèrie

Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

La meva força

La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
        les teves per acariciar una altra vida.

De: Coure

Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà.