El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.