Reserva natural

Alguna nit ─que l'endemà fos festa
podríem asseure'ns, tu i jo, a taula,
i deixar-hi el feix de noses
que ocultem. Embrancar-nos
en una orgia de recances, malentesos,
bons propòsits. Exhumar velles preguntes
abans no germinin per sorpresa,
confessar-nos tot allò que de l'altre
ens desagrada o el que sempre
n'esperàvem i mai no hem gosat dir.
Com si fos un coit reprès fins a altes hores,
culminat amb l'inventari d'encerts i de triomfs
entre els quals figuraria aquest esclat
de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia
que en algun punt de la nit hauria corregut,
aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible
de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

El "Canigó", poema ideològic

Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.



Fragment


Joaquim Molas, dins,

Jocs florals de Barcelona :  
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987