Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris naixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris naixement. Mostrar tots els missatges

05 de desembre 2020

La flor de la tàpera

Capparis spinosa /originally uploaded on English Wikipedia by Iorsh.

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.


Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

20 de novembre 2020

Sol en la glacera

Llum atrapada
en l'aspiració
de la glacera
a romandre en el somni blanc
de l'eternitat.
Allà on el naixement
és una taca de món
contra l'obscuritat.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona, poesia. 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat

20 de desembre 2019

Nadal

Nadal glaçat—Nadal ardent
d'un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust—Nadal en flor
d'un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel—Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que sí al Pare;
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!


Carles Riba, dins,

Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana

29 d’agost 2017

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015. 2017

Pròleg: Jordi Llavina

09 de juliol 2017

ull de blat

ull del blat: una llum enlluernadora,
encegadora, espera de fecundació
i anunci del doll. ens parla del blat
com d'una promesa, d'un naixement
vetllat per la complicitat del cel.

ull del blat: és ell que penetra la nit oberta,

i des de dalt ens observa, aliè i present, allà
on s'acaben les mirades. de la seva buidor
raja amb el gra una densa matèria esduïda,
joia de blat per a qui rep agraït la rosada.

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

14 de novembre 2015

Els bells colors de novembre

Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.

Pura delícia entre els braços 
asserenats de la meva ciutat.

Teresa Grau Ros

29 de novembre 2014

Auca de l'ascensió i coronació del poeta olímpic (1)

En Ell néixer damunt llit
una estrella es posa cua
perquè en recordem la nit.

Té una creu al paladar
que és auguri de prodigis
de molt mal aventurar.



Miquel Desclot. Auques i espantalls, 1987

18 de maig 2009

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007