Terrat

A dalt de tot hi ha el terrat que serveix per moltes coses...

Al terrat de casa
             s'hi va a jugar,
                        a estendre la roba
                                   i també a xerrar.

Quan és hora de jugar,
millor no dur la pilota,
que un xut fet amb massa força
la duria carrer avall
i tururut, adeu-siau!

Millor jugar a la xarranca,
a un dos tres pica paret
o a amagar-se entre els llençols
quan pengen dels fils, mullats.
És la mar de divertit!

Quan comencen a jugar,
escolteu què canten tots
per saber qui ha de parar:
Una mona en un terrat
amb el cul arremangat
fa pudor de xocolata,
un, dos, tres, quatre!

També hi estenen la roba
acabada de rentar:
tovalloles, calçotets,
mitjons, calces i camises,
quanta n'hi ha per assecar!

Quan és hora de xerrar...

—Saps què m'ha dit la veïna?
—Que la senyora s'enyora!
—Que la senyora s'enyora?
—Sí, la senyora s'enyora!
—Pobra senyora, s'enyora?
—Que sí!
—Que no!
—Ni mongeta.
—Ni cigró.
—Que tomba.
—Que gira.
—Que prou!

La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.

Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.




D'Obra poètica, volum II.

Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998

Pròleg de Ricard Torrents

Ja soc petit

    A mons pares

Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que

es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines

fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi

havia un pastís de fantasia que anunciava un nou

idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 

emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi

havia el cel i una estesa de colors des del terrat.

Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins

la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls

de l'elefant.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ocell

On és, el pur coneixement,
la lliure gràcia del vol?
Sota el cel vast de juliol,
l'ànima un altre Món pressent.

Cristall de l'hora resplendent.

Fresca alegria, al bat del sol.
Ocells innúmers, en estol,
aletejaven en el vent.

L'ànima sap que tot és U:
la terra muda, la innocent
vitalitat del cos, ben nu,

i l'espill trèmul de la ment...
I en el terrat, on el sol lluu,
naixia el cant d'Orfeu, silent.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992

Pròleg: Ignasi Riera