Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’octubre 2021

Cap al mar

Passar per sobre del pedrís que separa
la carretera del passeig marítim
retorna nítidament una cosa que fa molt que coneixíem:
el xivarri en miniatura ran de la costa.
Tot s'amuntega sota un horitzó baix:
platja escarpada, aigua blava, tovalloles, gorres de bany vermelles,
l'esfondrament fresc i reiterat de les petites ones amansides
sobre la sorra tèbia i groga, i a la llunyania
un vaixell blanc clavat a la tarda...

Sempre igual, tot plegat, sempre igual!
Jeure, menjar, endormiscar-se sentint els rompents
(parant l'orella als transistors, aquell so amansit
sota el cel) o amablement passejar amunt
i avall les criatures vacil·lants, amb farbalans blancs
i aferrades a l'aire enorme, o empènyer les cadires de rodes
dels vells encarcarats perquè gaudeixin 
del seu darrer estiu, tot això encara passa,
meitat plaer de cada any, meitat ritu,

com ara quan, content d'anar a la meva,
buscava a la sorra les Estrelles del Criquet,
o, més enrere encara, quan els meus pares, sentint,
la mateixa xerrameca d'estiueig, s'hi van conèixer.
Aliè a tot plegat, ara contemplo l'escena sense núvols:
la mateixa aigua transparent sobre els códols llisos.
mar endins els tènues i queixosos esgarips
dels banyistes llunyans, i també cigars barats,
papers de xocolata, fulles de te i, entre

les roques, llaunes rovellades, fins que les primeres
famílies comencen a refer el camí de tornada als cotxes.
El vaixell blanc se n'ha anat. Com un vidre entelat
la claror s'ha tornat lletosa. Si el pitjor
d'un temps perfecte és que no en som mereixedors,
pot ser que tots aquests, per costum, facin ben fet
anant a la platja malgirbats
cada any, educant els seus fills gairebé
amb pallassades, però també ajudant els vells, com cal.


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Traducció i pròleg: Marcel Riera


Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.



Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó


Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!


Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019


L'altre barri

Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:

Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.

El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.

I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.

La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.

Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap deu respon.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

Esfinxs desafiant l'atzur

Esfinxs desafiant l'atzur,
les eugues desnuen la seva crinera d'alabastre
i s'emporten en la fugida
el camí de Sant Jaume.

─────────


Esfinxes desfisant l'azur,
las ègas an desligada lor criniera d'alabastre
e empòrtan dins lor fugida
lo Camin de Sant-Jaume.



Aurèlia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Tr. i pròleg: Albert Mestres

Cos obert

Quan m'abraces no m'encercles.
     Salte, sure, brille vivíssima...
La llum brolla del nostre interior com en un castanyar.
     Me'n dones la llum i l'aroma...*



*En algun dels seus papers Maria Xosé Queizán té escrit
que la llum d'un souto, «castanyar», és la llum més bella.


Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Antòlegs: Fátima Rodríguez i Xavier Queipo

Traducció, referències i notes: Manuel Costa Pau

NASA

Ah! La ciència sense humanisme
és lletra morta. Viu o mort, un roc
no pot ser filtre del discurs del foc,
oracle que es transmet vora l'abisme.

El darrer mot és sempre l'egoisme;
foguera i olivera semblen poc
als qui no saben els lligams del joc
i fan dels somnis l'únic realisme.

Sequaços, regle en mà, mouen l'atzar
i ignoren el sentit de la florida.
Afirmo contradir-me com el mar,

però amb les rels posades a la vida.
Els savis al servei del militar
es perden en un clos sense sortida.





Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

De la terra els bells dons

Però el més nin de tots,
                           mou els fruits, radiant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen:
i quin obrir-se els ulls
                           que miren i no es cansen,
pel bellugueig vermell que tenen al davant.

          Josep Carner. (Els fruits saborosos)


De la terra els bells dons
      la bona fruita.
El daurat albercoc,
      pera madura,
cireres a penjolls,
      cors de maduixa,
mandarina, dolçor
      que no afeixuga.
Els préssecs es fan or,
verd glauc la pruna,
a la magrana estoig
de gemmes púrpura.
El raïm el bon most;
les figues, sucre.
Són les taronges, sols;
la síndria, lluna,
les nesples xuclen grog
      a la menuda.
Cadascuna un color
i un tast en cadascuna.
Voleu millor tresor
que el de la fruita?


Montserrat Vayreda: Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

30 d’octubre 2021

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.
I entre mi jo, és a dir, paraules,
formes indecises
que cerquen un eix que
els doni pes, un sentit capaç de contenir
la seva innocència
una veu una paraula a la qual agafar-se
abans d'esmicolar-se
contra tant de silenci.
Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;
si tens orelles prou íntimes
pots escoltar el seu cor
que batega sota la paraula de la teva existència,
entre el cap a tu i el més enllà de tu.
Tu ets allò que les teves paraules senten,
sents el teu cor les teves paraules el teu cor?



Manuel António Pina. Els llibres. 2006
Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.




Fragment



Francesc Torralba. L'amistat. 2008

24 d’octubre 2021

Els contes

Patufets i gegants,
prínceps i reis antics,
animals que enraonen
i volen ser-hi amics.

Viuen en les paraules
del qui conta rondalles
o a les pàgines belles
dels llibres de contalles.

Si n'escoltes els contes
i t'agrada llegir,
la màgia del seu món
amb tu voldrà venir.


p. 116


Miquel Desclot, dins,

Troballengües = Trobalinguas = Electrobak = Trovalenguas. 2005

Il.: Tesa González

Os contos

Os ananos e xigantes
as princesas e mendigos,
mesmo os animais que falan
queren ser os seus amigos.

Todos viven nas palabras
dos contadores de contos
ou nas páxinas belidas
dos libros marabillosos.

E se escoitas os relatos
e ademais che gusta ler
a maxia de cada conto
estarà en ti tamén.


p. 117


Antonio García Teijeiro, dins,



Il.: Tesa González

Ipuniak

Ipotx eta erraldoi
printzesa eta txiro,
abereak hisketan
haien lagun aldiro.

Hitzetan bizi dira
kontalariarekin
edo orri ederretan
liburu irekiekin.

Ipuinak atseginez
irakur bazenitza
haien magiarekin
jantziko zaizu hitza.



p.118


Juan Kruz Igerabide, dins,


Il.: Tesa González

Los cuentos

Enanos y gigantes
princesas y mendigos,
animales que hablan
quieren ser sus amigos.

Viven en las palabras
del contador de cuentos
o en las páginas bellas
de los libros abiertos.

Si escuchas sus relatos
y te gusta leer
la magia de los cuentos
estarà en ti también.


p.115



Ana María Romero Yebra, dins,


Il. : Tesa González

17 d’octubre 2021

Tren

Aquest tren efectua parada
a totes les estacions del seu recorregut
aquest tren estirant-se per l'Horta
per Morvedre i les Valls
per la Plana
i s'atura
a totes les estacions del seu recorregut
i ho escoltes i saps que es farà llarg
i ho escoltes i t'agafes al diari
i de tant en tant guaites per la finestra
i constates
el Picaio hi és
i Espadà
i Penyagolosa
guaites per reconfortar l'esguard
sobre l'espill de la mar
et baixes a la darrera
quan aquest tren acaba
el seu recorregut.


Alexandre Ros i Ros, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012


El ratpenat

Tot el dia capgirat.
Ai, ai, ai, quin mal de cap.
Sempre tinc la sang al cap...
Amb raó soc rat penat!

Vaig per l'horta esperitat
a l'aguait d'algun mosquit
rondinaire i despistat
perquè em faça bon profit.

Soc parent del Vampiret,
i també del comte Dràcula.
Per això tinc bons ullals
i unes ales sense màcula.

Però soc més dissortat
perquè no veig sol ni lluna.
Soc un pobre cegallós:
no m'hi veig ni amb una lupa!

Sort que tinc bones orelles
que m'ajuden a sentir
els perills i els sentinelles
que em voldrien atrapar.

Però no tot és roí:
el València club de futbol
em té sempre al seu escut.
Si és que soc un xic sabut!


Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure. 2014

Il.: Luis Demano

Decibels

La victòria,
la victòria vertadera,
no es crida als quatre vents:
es canta a cau d'orella.


Irene Gómez Diéguez. Intent de poemari. 2021

Premi Amadeu Oller 2021


16 d’octubre 2021

Lesbos III

En qui si no en vosaltres,
companys de l'esperit que escolta,
pot descansar
el torbat pensament
meravellat per la llum
de tants herois silents,
germans del món sencer
que deixant país i por
amb mil cors per a qui no en té,
coratge expert i risc que salva,
errants, a flor de pit,
creuen camins amb cor ardit
i solquen mars,
la pau per vela,
deixondint, mantenint, rescatant,
la vida tota.


Rosa Porter Moix. Lletres de pau i de batalla. 2019
Pr.: Víctor Obiols

12 d’octubre 2021

Escriure versos

Escriure versos:
una necessitat de l'esperit,
improductiva,
aleatòria,
més aviat difícil,
que exigeix temps,
vida viscuda,
dosis d'aïllament,
lèxic,
metàfores,
ritme,
rima, a voltes
ㅡrima masculina,
rima femenina,
rims maridats,
falses rimes
tirallongues monrimes...ㅡ
apariats,
estrofes,
creuaments,
encadenaments,
alternances,
cesura...
Sort que el poeta neix que, sinó,
se'n faria l'estella!


Pilar Cabot. Els versos obstinats. 2003

Pròleg-entrevista: Jacint Sala

11 d’octubre 2021

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.


Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

Obra d'art

Quina mà creadora
fa estranyes figures,
arbres de llum,
amb el pinzell del temps?

Quin artista fa, de l'arc de Sant Martí
paleta de colors,
aquarel·les després de la pluja,
i dona moviment als núvols que fugen?

Quin pintor ha deixat
aquesta posta de sol,
targeta d'amor als nostres ulls,
abans que la son no els tanqui?

Qui no ha fet l'ullet a les estrelles,
en veure la intensitat de la seva llum
en la pissarra de la nit, pensat que hi ha
algú que ens mira?


Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología. 2011

El premi nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot ーi al caire de la tomba, que em reclamaー,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959


Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente

Pr.: Ivan Garcia Sala

09 d’octubre 2021

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,
en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,
a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,
i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;
que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,
oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.



Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.



05 d’octubre 2021

Aigua mansa

Deixar estar les coses
rere nostre
com a farina menuda
que resta entre els dits
o permetre que passin
com arena del riu
en el garbell.
I la vida pel mig.
Com s'escola.
Dir gènere humà:
poca traça, fer l'orni.
Tot eren imatges
per a fer-me una mica
a la possibilitat de perdre,
a la impossibilitat real
del joc de paraules.
Desig, desesper.
Tot es pot evitar
i tanmateix quantes coses
fetes per a durar
són abandonades
per covardia o per incúria.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Tr.: Manuel Costa-Pau


03 d’octubre 2021

Perla del dia

Els meus records s'han esvanit.
A la tardor la vinya s'enrogia
i la perla del dia
ja reposa en les ombres de la nit.

El pensament que jo voldria
mostra sols a moments sa resplendor.
Mon esperit el guiaria
i no el retroba en la tardor.

L'hora s'escola i l'home sempre espera.
Cada esperança el ve a rejovenir
Res no podria detenir
el desig d'una primavera.


Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

01 d’octubre 2021

El temps

 Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat.
ーja ha quedat enrere després de la lecturaー.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.



Joan Brossa. El Saltamartí. 1969