Planto un grapat de lletres
com si fossin llavors.
I quan en surti un llibre
el llegirem tots dos.
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora
a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat
a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà
a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient
A l'Anna Solans
Un capvespre aniré amb pescadors,
solcarem els camins de la cala.
Amb un vent de sirenes joiós,
baixarem al profund amb l'escala.
Serà el temps de saber les llavors
sobre terra de mar; de la cala,
escalada, calada i tresors
en farem, si basarda no ens cala
la collita del mot; les albors
et duran els estels de l'Escala.
(L'Escala, 30-12-83.)
Vicenç Llorca i Berrocal, del llibre:
Antologia miscel·lània 6 : poemes : [cita de poetes a Santa Coloma de Gramanet. 1984
Fer llum dins la foscor,
obrir camins on no n'hi han.
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor,
ni llavor que doni tant.
Josep Ortega Ortíz. Versos i pensaments empordanesos. 2023
Pròleg de Martí Carreras Ginjaume.
Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen. Cavalquen.
Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.
XXIV
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español
Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013
Al començament
jo era terra
jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
de costat
era un turó
sota estrelles glaçades.
No hi veia.
Em veien.
De dia i de nit
els mots em queien a sobre.
Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
D'un d'ells
vaig aprendre el meu nom.
Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
Era diferent
de la història que explicaven de mi.
I ara també
era primavera.
Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
Vaig viatjar cap a ponent.
Quan hi vaig ser
amb quant d'amor mirava
tots els camps
quan mostraven
la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
que jo havia estat
i que m'havien malentès.
Torna a nosaltres
deien,
Confieu en mi vaig mormolar.
——————————————————
Mother Ireland
At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
Als nostres peus hi creix la llavor del principi.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.
I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.
I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.
Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.
I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...
Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999
Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.
Si algú desfulla a poc a poc aquest edifici
ens hi trobarà al centre, amagats
Dues llavors dins un llençol.
Júlia Francino. Els excedents. 2020
Pròleg: Míriam Cano
Premi de Poesia Ventura Ametller 2020
Un record-ungla
furga inclement
amb tardor en la mirada.
Tem les ferides
en la tornada inútil
a l'interior de les pèrdues.
Continue en el camí
netejant els pensaments.
Continue en el camí
dibuixant color en la mirada.
Continue en el camí
obrint badalls per al somni.
Continue en el camí
famolenc de tu, de vosaltres.
Amb temps d'arrels
espere en les paraules
mans-llavor
plena de matinades.
Antonio Martínez i Ferrer, dins,
Estels de paper : mostra poètica. 2012
