D'una riba a l'altra

D'una riba a l'altra,
els mots, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.

Josep M. Sala-Valldaura. Concert d'esferes : antologia (1975-2016). 2017

Il·lustracions: Teresa Vall Palou

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquest matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

1938

————————————————————

Clouds

White over blue, the clouds through the sky these days
passing without the unease of an inner soul...

March mornings, when life seems to start again
and we return, untainted in the silence,

to the hope of the first day in the world!
The clouds make the sky deeper and more blue.

Water dreams! Around their indolence,
air crafts them into shapes almost by surprise,

an edge to azure. As effortless as the sound
of a flute from shepherd lips in the sunshine,

their shadows walk upon the captive waters
of rivers, lakes, and seas. And I, from the shore,

think as I see them pass, by what godly whim
do they make and unmake marvels so brief...

1938

Màrius Torres. Paralel rivers : selected poems 1935-1942. 2020

Text bilingüe català i anglès.

Chosen and translated by D. Sam Abrams

Fotografies: Màrius Torres Collection / Universitat de Lleida

L'aigua

  L'aigua perfila
carícies a la riba.
  El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista : edició definitiva. 1997

Ciutat multiplicada

Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
              multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
             bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
             trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
              dit.
Forta, renuncio.

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Aigua amunt o aigua avall

L'aigua juga a fer-nos veure tort

Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.

Jordi Pasques, dins

Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Espiral de la riba compartida

               A Lluís Solà, en homenatge

Si algú mor
morim tots.

Car mor aquella part de tots
inclosa dins d'allò conjunt
que tots som i que mor.

Totes les coses
representem
totes les altres.

Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021

Epíleg: Ester Xargay

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Octubre a Venècia

Aquests grisos de perla, i grisos-rosa,
i grisos-verds, on el cel i l'aigua
sembla que s'esvaeixin, com darrera d'un vel
d'única llunyania fabulosa...
Ve de la mar l'alè somnolent
del xaloc. Cansadament es gronxola
prop de la riba, l'ombra d'una gòndola.
L'onada, endins, té un sanglot sufocat.
Venècia jeu lànguida, desfeta.
I si un raig de sol, esquinçant el gruix
de les boires, batega damunt del seu rostre,
a penes clou els seus grocs ulls de gata.


Diego Valeri, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1999. P. 77
Il.: Amèlia Arumí

S'erigeix Babel damunt dels homes

S'erigeix Babel damunt dels homes,
a Alexandria els manuscrits,
les Termòpiles ressonen
i el Vesuvi s'ensaliva.

Ilios estreny les regnes
i l'aigua es rabeja
a la riba del Nil.
Tot s'amanseix.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Turbulència

Deixa que el riu
acaroni amb les seves aigües
el tàlveg de la vall,
que escolti el retruny del tro
i que reculli, dels vessants de les muntanyes,
els secrets de les seves pedres,
oberts pel colpeteig de la pluja.

Potser el cant de l'aigua,
l'ofrena del desglaç,
deixi l'empremta
en cada salt d'aigua
i la turbulència del cabal
obri nous camins,
ribes més fèrtils.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

L'aigua perfila

   L'aigua perfila
carícies a la riba.
   El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

Isard

Reposa, blanc, vora la riba.
Inútilment empeny el vent
una trèmula imatge captiva
del somni i de l'aigua que serva i observa
l'absent damunt l'herba.
És per ell el creixent de la lluna.
Desisteix fins el vent
entre dues blancors i en la calma llacuna.
Pel repòs més profund de la bèstia dorment,
dins la fronda, alt i sol,
vetlla, rar i diví, el rossinyol.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987
Pr. i ed.: R. Pinyol-Balasch

Ítaca

Paraules i dietaris
creuen la meva biblioteca
com vianants
amarats de pluja
i quan pensen arribar
a un port foraster
on no témer la tempesta,
el destí, juganer,
els porta a nova riba.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

Tu ets com un pont,

Tu ets com un pont,

un pont de llum.

Tallamar de sentiments

que arremolinats

pugen cap a la llum.

Cordó de records

que lliga dues ribes.

Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Tu i jo

Tu i jo
i, al peu del llit, la lluna
enamorant penombres.
Tu i jo
deslliurant les tendreses
massa temps subjugades.
Tu i jo
descabdellant silencis
a la riba del món.



(Fragment)



Pilar Cabot. Avui estimo Baudelaire. 1988

Pòrtic d'Armand Quintana

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008