Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris albades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris albades. Mostrar tots els missatges

13 d’agost 2023

Una llum

Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.


Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023

Il·lustracions: Remei González Cara

31 d’octubre 2022

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,
                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.





Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.


30 d’agost 2022

Ulls clars

                       A tu


        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.


1926


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

07 de juny 2022

Entorn

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.





Joana Raspall. Arpegis : Haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa

Il·lustració de la portada: Lluïsa Cauhé

06 de febrer 2022

El Matí, que només ve una vegada

El Matí, que només ve una vegada,
rumia si venir dos cops
Un Sol Matí amb dues Albades
fa de la vida un sobtat Valor.



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

18 de desembre 2021

A la meva mare

Vós heu estat, oh mare, sol perenne
d'amor que ha preservat la meva albada.

Pogués jo ser del vostre lent capvespre
el fidel reconfort, la pau daurada!





1917

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg d'Helena Mesalles

23 de juliol 2020

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,
tot l'entorn m'ha saludat
amb perfums de llibertat.

Albades marineres
en un cel asserenat,
ones alliberades
en un mar immaculat.

És el que recordava
i que jo somiava,
viure la realitat
palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat
l'he dut sempre ben desat,
ben acurat ha florit
dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels
realitzaré anhels
d'enterrar la servitud
que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món
conviure amb tothom, 
respectaré els homes
enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat
de sempre els drets humans,
llurs llavors ha escampat
fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,
d'arrels velles i nobles
patrimoni d'un poble
fidel a la llibertat. 

1995



Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

25 d’agost 2019

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva

en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

21 de juliol 2019

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

01 de maig 2019

La meravella d'una llengua

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
      És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
      Cada imatge recorda una altra imatge,
      recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
      i és sempre l'escriptura palimpsest?
      Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
      El llenguatge, matriu i primavera,
      estrafà la florent matriu primera.




Xavier Lloveras. Les illes obstinades, 1987
Premi Carles Riba 1986



21 de febrer 2019

La remor dels arbres

La remor dels arbres

els ulls que s'obren

com l'albada

La cançó que viatja en cercle

impàvida




Natividad Ayala. El cel dins la pedra. 2018

Dibuixos de l'autora

03 de gener 2019

Abstracció

A l'albada del temps
oberta al sagrat
com flor i essència
gravita la unitat
en els ulls de l'home
assegut en soledat

Mentre aquí contempla
el fluïd llegat
d'orígens purs
diversos com la mar
Empremta invisible
de la qual tot raja
en ell i en les formes
Buit esclafit

La idea és i està
en els seus ulls les seves mans
plenes a vessar fins l'infinit
com intangible flor

Ell
atent i segur
en esplendor assegut
o solitud florida
on tot gravita
aquí contempla immers
el fuïd llegat
la petja estel·lar
en ell i totes les formes
unides al silenci




Marie-Alice Korinman, dins,


Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina. 2006

Versió al català de Teresa Costa-Gramunt

21 de desembre 2018

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

25 de setembre 2018

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.

I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.

Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.



Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent


20 d’agost 2018

Berles

No, no t'enyoro.
Ni tan sols rancor no et guardo.
Per què?
De què em serviria odiar-te?

La calma de l'absència és única
i el dolor de l'adeu
deixa pas al nou matí.

Canten les aus a l'albada
sota la dansa del vent.
Amb tu no les sentiria.



Núm. 6, p. 22

Manel Figuera i Abadal. Berles. 2000

06 de juliol 2018

Com un riu

Com un riu que esberla el dic
i flueix incessant cercant un llit,
m'arruo jo entre florits aiguamolls
i nius d'ocells d'aigua.

Amb la mà saludo el veí que obre
el cancell i esporga la tanca
i la quitxalla que juga.
Mai és prou llarg el capvespre
com per llegir el paisatge canviant.

Caldrà l'albada per entendre com la llum
conviu amb les ombres i si, al final,
— jo no ho sé —,
tots els rierols s'aiguabarregen.




Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Pròleg del traductor: Rosa Tirado.

02 d’abril 2018

Nana blava després de visitar un museu

Podeu dormir, fills meus.
Heu vist?
Eren coloms, coloms de pau.
Avui,
són als Museus,
els coloms de pau.
Hi ha Museus de coloms
de pau.
Avui.
Demà,
obrirem les finestres
i sortiran volant.
Demà,
cobrirem els cels
de coloms de pau.
Podeu dormir, fills meus.
L'albada s'està atansant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

20 de febrer 2018

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!


Aviat he vist els greus animals

i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!


Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;

ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

22 d’agost 2017

Gloses - VII -

Madona de Sa Cabana
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Aixecau-vos per obrir
les finestres a l'albada
i per guaitar l'estelada
que ja acaba el seu camí.

Aixecau-vos de matí,
aixecau-vos la primera,
que la lluna vos espera
a damunt el puig veí.

La lluna vetlla la plana
fins que arriba el dematí,
i és, mentre sou a dormir,
madona de Sa Cabana.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor


01 d’agost 2017

La matière heurese manoeuvre encore

presumeixo que el dia s'aixeca en diversos indrets i com que
aquest pensament em ve enmig de la realitat i les seves
innominables poses, per tal de testimoniar el temps i els
llenguatges immòbils, em valc del pensament que res no és massa
lent ni massa breu per a l'univers




De Au présent des veines (1997)



Fragment.


Nicole Brossard, dins,


18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

Traducció: Mireia Porta (versió catalana)

Direcció del Festival: Gabriel Planella