La meravella d'una llengua

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
      És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
      Cada imatge recorda una altra imatge,
      recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
      i és sempre l'escriptura palimpsest?
      Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
      El llenguatge, matriu i primavera,
      estrafà la florent matriu primera.




Xavier Lloveras. Les illes obstinades, 1987
Premi Carles Riba 1986