Clara Mir
Elisa Riera
Esperança Castell
Leonci Canals
Margarida Medina
Marisa Olivera
Miquel Sánchez
Amb la col·laboració de Clàudia Jiménez (flauta travessera) i
l'escola de música de l'Ateneu de Sant Just
Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
escenari d'aventures inoblidables,
pàtria de blaus i de saviesa eterna,
espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
de muntanyes cobertes de ginesta,
d'oliveres i vinyes centenàries,
de figueres i garrofers,
d'aromes de romer i timó,
de colors de llimera i raïm,
de llum única en cada capvespre.
Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.
II
Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
I tot s'arbora:
el xiprer, l'olivera,
la veu de l'ona
que s'escampa al migdia
i la nostra esperança.
Maria Rosa Font. Tres notes i el silenci. 1989
Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.
Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».
Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014
Mirava, allunyant-me,
un orient de coníferes.
ÓSSIP MANDELSTAM
Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.
Antonella Anedda. Historiae. 2022
Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià
Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;
per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.
I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.
El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.
I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.
Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.
Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001
Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori
A Josep Pijoan
Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!
I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.
L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,
d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.
Josep Carner. Llibres de sonets. 1991
A cura de Jaume Aulet
"...i somnies enmig de la
ferrenya sopor..."
Carles Riba. Versions de Hölderlin
És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.
I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
Liminar: Pere Gimferrer
Prólogo y selección: Manuel Guerrero
Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]
