L'amistat [IV]

L'amistat és independent de l'edat, del sexe, 

de la base cultural, de les creences 

religioses o del nivell econòmic. 

Tot això, òbviament, afaiçona 

el vincle, li dona unes característiques 

concretes, però l'essència de l'amistat 

no rau en res més que en la persona

 i en les seves potencialitats.

(Fragment)

Francesc Torralba. L'amistat, 2008

II. Les illes

la mar floria

en roses en magranes en cistelletes verdes

ai com floria

(Fragment)

Vicent Andrés Estellés. Antibes (1960-1971), 1976

IV

No hi va haver cap combat. La por va vèncer.

Al tard, a cada casa cremaven els seus llibres

i refeien un món a la seva manera.

Van suportar els dies amb canalla a l'entranya,

amb els mobles a dins de la nevera,

amb una corda enroscada a la gola

que ennegrís la retòrica del temps,

que sufoqués un altre instant de dubte.

Ara són els seus fills qui ens tiren pedres.

Hem decidit tornar-nos-en a casa.

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2010

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga, 2014
Pr.: Monika Zgustová

M'ha semblat sentir una altra vegada

      M'ha semblat sentir una altra vegada

   les papallones dels teus llavis

sobre la galta bullenta

   i he vist les seves ales

      tremolar i cremar-se en els meus.

                                            Lleida, 1954

Rosa Fabregat. Estelles, 1979

En el silenci de la nit

Bella és la nit
quan a la claror de la lluna
se tanquen los ulls al repòs,
la ment princípia a somiar.
I los somius són bells,
la nitada tranquil·la i serena
la hores se'n volen així
en el silenci de la nit.

(Fragment)


1989  

Felicina Di Napoli, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Goigs a la Verge de Montgarre

Puix Senyora anomenada

de Montgarre ser voleu,

siau-nos sempre advocada

reina del mont Pirineu.

Fragment extret del llibre:

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Escriure

                         A Montserrat Abelló que em va ensenyar

                                                              a estimar la poesia.

Escriure poesia per a mi és

una eina de desenvolupament

i em permet veure el món

amb una particular perspectiva.

Teresa Grau Ros

DE "JOUJOU"

                x

El gerani blanc o rosa

és flor simplement gregària ;

però, vermell, es proposa

un to de flor proletària.

Francesc Almela i Vives,

Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), 1980

Els Encantats

Li fa veure Boí, eixa flor que es bada

d'un caos de granit en les entranyes,

i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,

la Roca dels dos Homes Encantats;

i, dant més brida a les esquerpes daines,

al cim de Neto maleït s'enfila,

com qui, vistos los baixos de la vila,

vol veure-la millor des dels terrats.

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Les roses grogues de Lykthea

Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;

de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.

Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna

els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:

són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.

Lykthea encara ostenta la força en les mirades

quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.

Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.

Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa

i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.

Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.

Vicenç Solé de Sojo,

Antologia de la poesia modernista, 1990

D'aquesta nit

                                   A la mia estimada neboda Júlia Spanedda,
                               per haver après el cant de la nostra llengua.

D'aquesta nit
m'han quedat
els rastres
saborosos
dels mots i
del raïm
sobre els teus
llavis.
D'aquesta nit
m'ha quedat
la llum del teu
somriure
i el màgic
navegar sobre
les ones
silencioses
del temps.

Rafael Caria. Poesia completa, 2013

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta

Panxarruts, no gaire grans ;

Els empleno de llimalla

Tocada amb la pedra imant

I els acoloreixo a l'oli

Perquè siguin fulgurants.

Ensenyo els peixos i explico

Que veurem com nedaran

Tots dos sols dins una bóta ;

I, un cop a l'aigua posats,

Demano un bocí de coca

I els el dono amb una mà.

(Però, sens que ningú ho vegi,

Hi barrejo pedra imant

I així sembla, pels qui miren,

Que els peixos vénen nadant.)

Damunt l'aigua i sota els núvols

Si hi ha coses per contar!

Milers de llums brillarien

Si la bóta fos el mar

I els espectadors que miren

Fos tota la humanitat,

I els peixos que m'engipono

Fossin uns peixos navals

Que llisquessin per les ones

Com ocells per l'aire blau.

Joan Brossa,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1, 1979

L'oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai:

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.

Joan Maragall. Antologia poètica, 1981

Com el Vallès no hi ha res

¡ Ai casa tan camperola,

Déu me la guardi de mal!

A l'eixida, tota sola,

veig una malva reial.

Al safareig, de basarda,

batega la llum que mor.

Allí plau, caient la tarda,

berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda

riera de bells destins,

cenyida de pollancreda

i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada

una aigua fent cantussol;

jo veig tota l'estelada

caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia

es senten amorosits,

si per calitja, de dia,

per celístia, de nits.

En un turonet,  que empolsa

un or envellit i rar,

hi ha rengs d'una vinya, dolça

com si fos vora la mar.

I tot just, en l'ombra estesa,

sona un grill escadusser,

s'enfila la lluna encesa

damunt d'un pal de paller.

Josep Carner,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1, 1979

Santa Fe, primaveral

Enllà del prat, l'ermita

que presideix la vall,

tremola de petita.

Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí

ressona el primer toc,

un núvol de setí

com un insecte groc,

peona, extasiat,

de la blavor del cel

per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,

agulla en el vellut

d'aquella quietud.

Guerau de Liost,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1., 1979

Soleiada

En una casa de pagès hi havia

una donzella que tenia

els disset anys d'amor; i era tan bella,

que la gent d'aquell vol

deien: És una noia com un sol.

(Fragment)

Joan Maragall

Dotze poetes catalans contemporanis, 1982

Deixeu-vos posseir lentament per la joia

Deixeu-vos posseir lentament per la joia,

com la nit per l'esforç ignorat de la llum,

i descobrireu la bellesa inicial de les coses.

Car allò més insignificant de la nostra existència

té importància vital si ens hi donem de cor,

amb els ulls ben oberts

i amb les mans fresques de l'aigua recent.

Tot consisteix a estimar finalment les coses petites,

esforçant-nos a lliurar els desencerts

del pes angoixós de la fatalitat.

Viure per damunt dels objectes

i estimar-los amb quietud infantil,

sense temor al fracàs.

Llavors descobrirem la nostra verdadera finalitat.

Miquel Martí i Pol. Veu incessant: poemes, 2013
Ed.: Roger Canadell i Montse Caralt

Salutació

Cap an el Nord s'aixeca el mont:

els carboners hi fan la sitja,

i dins l'espai sense calitja

veuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la mar

les terres baixes no es coneixen;

però si els pics no es descobreixen,

ja se veuran en dia clar.

Vent de llevant boires empreny,

oh trobadors de Catalunya!

Damunt la mar que los allunya

el Puig-Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat,

i si de nit no se colombra,

ulls de claror donem a l'ombra,

posem-hi focs de germandat.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 1981

L'àngel decapitat

Àngel decapitat, patró de poetes.

Llum de crepuscle a la ciutat.

Joc de mil cometes.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

Postals de Florència

Biblioteca Nazionale Centrale

Rosers al Giardino delle Rose

Università degli Studi di Firenze

Biblioteca Medicea Laurenziana

Escultura i font al Giardino delle Rose

L'Arno a Florència

La llegenda de Sant Jordi

Fa molts, molts anys, el Rei visitava la vila

ducal de Montblanc, perquè una gran crisi

preocupava el Regne.

(Fragment)

La llegenda de Sant Jordi, 2011