Fenals de Baix

Fenals de Baix, contrapunt
de la solitud que nia
al peu de Santa Maria
que mor a Fenals d'Amunt.


IV

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Els fonaments del Carmel

I

A l'abisme immediat
les grues esfondren
retrats passats pel temps.

 A la incertesa del futur,
no li calen explosions
que enfonsin esglais
en un sol crit.

XX

El dolor ens fa madurs davant la gent
i petits davant el món.

XXI

He sortit a passejar, de fosc.
El vent. La pols. Cap rastre.
Petjades desproveïdes
del calçat que t'estreny més enllà
de la frontera.

 Des de l'església, la vista del mar. Dellà.
Llimonera en un pati, portal esbalandrat.
Escales que no em baixen al passat
quan jugaves a ser gran. Veure't
construint records.

 He sortit a buscar fal·làcies.
Tu i la solitud
d'aquest passeig.

Irene Tarrés i Canimas. I si ens enfonsem?. 2005

Premi Amadeu Oller 2005

Fines capes esmaltades

Fines capes esmaltades
de cristalls
concèntrics
del meu jo.

La campana
de la torre
de l'església
envigorida.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Llinda

Que em doni forma

la veu! Jo sóc l'esclava

de la paraula.

Carles Torner. Viure després, 1998

Cuba, una mirada

I les algues del mar, grans arbres coronats

lentament s'estremeixen

devers les illes llunyanes on tot vent calla

dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.

Són les illes del Ponent,

Són les barroques esglésies d'Amèrica,

són els arbres forts amb deu mil arrels

del mortal Orènoc,

són els deu milions de mons

on els infants perduts criden i criden i criden...

Fragment

Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990

Sant Jordi

III

Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.




Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93, 
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor




Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.

Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.

Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.

Ningú.

Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.

Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.

Ningú.

En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  
Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 47

 Traducció de Lluís Calvo.