Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.
Abril 1968
Josep Carner, al llibre:
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
A Pompeu Fabra
«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
POMPEU FABRA
[A Josep Miracle,
durant la presentació de la gramàtica (1912)].
El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.
Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.
Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.
La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!
Anna Maria Ticoulat i Coll
(Maó, 1942)
Mecanoscrit inèdit.
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Pompeu Fabra
que galopes
damunt les arrels
de cada mot,
no sé
qui seran els hereus
del teu diccionari,
però
voldria que fossin
els nets de represàlies
i humiliacions:
voldria que fossin
els infants
que avui s'han alletat
amb pits de dones
d'estrangeres parles.
Voldria que creixés
una nova escola,
on la història fos sana
i les matemàtiques justes,
per escrutar
el misteri de la pau.
Voldria que cap hereu
no s'estranyés,
de les teves llimades paraules,
en l'ús normal
de batxillerat i carreres:
car les teves lletres
han foradat la terra
amb escletxes,
com a testimoni
dels drets d'un poble.
Carme Oller
Badalona, 1944.
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968
Pròleg de J. Triadú
 |
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.
Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.
Amb una flor d'un dia per tot riure,
amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.
Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo
que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.
Que per no viure de cenyida gorra,
ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.
Ha plogut i ben fort, no es veu un ase
ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Perquè la nou del coll ens jugui a bales,
perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.
I per poder anar tirant de mala gana,
i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.
Que cadascú faci en pau la seva basa ;
que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!
Màrius Sampere,
Barcelona, 1928
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44
Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4
|
 |
I
No som silenci.
Podem dir la tristesa,
anomenar les albes.
Sabem que és la tenebra
callada sobre els llavis.
II
Sofrim l'estepa,
perfils sense cap himne,
malenconia,
soledats de banderes,
mal d'ales a la fosca.
III
Seré paraula
damunt aquesta terra.
Com vers immòbil
perduraré en la parla,
que em fa extens a la cendra.
Castellterçol, 1968.
Felip Cid, Barcelona, 1930
|
 | |
Els colors que predominen en aquest poema gairebé es redueixen a dos: negre i vermell. Sobreposades a aquestes franges de color, hi observeu un seguit de representacions brillants: estels, planetes, constel·lacions, cometes, etcètera. * * * Peu i mitjó a la mateixa sabata: un món. * * * Jo soc un, i el temps ha acabat per fer-me molts. * * * L'admiro com a creador, però no pas com a home: és negatiu, insolidari i individualista i violent i cruel amb aquells qui ell considera els seus inferiors. * * * El poeta escriu el poema i s'enretira unes passes per veure l'efecte que fa d'un tros lluny. * * * Tornarem a vèncer! Estic segur que d'aquí a uns quants anys una gran avinguda de Barcelona portarà el nom de Pompeu Fabra. Aquest poema ha estat escrit durant la tancada a Montserrat, desembre de 1970. De Ot. 1984
|
 |
Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
venen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.
El poema següent ara començarà.
Joan Brossa. X Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1994
|
