Tal com estan les coses, la incertesa seria una cosa divina

                                        Xina, 2011

Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit, 
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.

Sonja Manojlovic, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020),  p. 92 i 93

Traducció: Pau Sanchis

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.