Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

El teu mar de sempre

                     A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Ed.: Rosa Ardid i Neus Aguado

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.


Isidre Martínez Marzo. Hostes, 2006