Jacint Verdaguer

Cim que et perds en les boires del Pirineu,
rosa mística oberta sota la Creu,
himne de veus heroiques, perfum d'abril.
El més gran dels poetes, i el més humil.

De Poemes inèdits, Apòstols de Catalunya

Jeroni Zanné. Poesia original completa. 2019

Edició a cura de Martí Duran i Mateu

Gemadet i ros

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Jacint Verdaguer, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.



Jacint Verdaguer, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Edició: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustració: Carme Solé Vendrell.

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Edició: D. Sam Abrams

De la calàndria escolto

De la calàndria escolto   l'albada matinera
i el cant i crits de juli    de nines i d'aucells.
Oh! amb sa capella baixa    del cel la primavera
per assajar en terra    los divinals concerts!


XIV

III. Cant de Primavera, p. 146


Jacint Verdaguer. La Pomerola, Primavera. 2013
Ed. Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer

Los dos campanars

...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

...
Als catalans de França



Fragment.



Jacint Verdaguer. Canigó. 1944

A Verdaguer

Tu arribaves el primer

a la fita que ens empara.

Tu oferies a Déu Pare

el teu nom de Verdaguer.

I el teu verd ens dura encara

del primer vers al darrer,

i tornem al teu verger,

que té sempre l'aigua clara.

Amb tu se'ns obren les flors,

i resseguint el teu clos

ens cau la fruita madura.

Dona'ns el goig de sentir

aquest misteri diví

que se'ns torna criatura

Manuel Bertran Oriola

Poemes montserratins. 1997

VE BAIXA MAJÚSCULA

En el silenci fecund d'una biblioteca

evoco

el teu indret natal: el meu.

La font trobada: la llengua retrobada: el teu llegat.

A trenc d'alba

encaues els dubtes, aïlles l'error.

En els fulls paginats

abunden cingles, xòrrecs, rieroles, biots i vimeteres.

Hi nien gafarrons, pinsans, caderneres, verdums,

sobretot rossinyols.

Clares vegades la paraula ha estat tan ben atesa.

Perceps el prodigi.

Proclames l'encert.

Abans de fer-se't fosc,

els jerarques t'argelaguen abruptament.

Així les coses.

En el jardí nocturn, gemmes celestes.

(Una estona/ a can Tona/ ens ho dona/ entenent). 

                                           A Jacint Verdaguer

Anton Carrera, dins,

Soc en l'antiga llar de. 2009

Il·lustracions de Natividad Ayala

Pàtria

Pàtria, et donà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llança a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu,

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

I amunt puja

I amunt puja i més amunt,

com aucell de branca en branca:

d'aqueixa cova damunt

una altra en veu de més blanca

Mes com la puja de grat,

troba curta tota escala;

per un cor enamorat

cada pas és un colp d'ala.

De sobte un raig de claror

sa pujada fa més dolça,

sent càntics entre verdor

i rierons entre molsa.

De la cova singular

la carrossa és a l'entrada,

que es desclou al dia clar,

com una porta que es bada.

Porta d'or de l'Orient

llavors de l'aurora bella

lo sol anava naixent,

com la flor que s'esbadella.

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

Goigs a la Verge de Montgarre

Puix Senyora anomenada

de Montgarre ser voleu,

siau-nos sempre advocada

reina del mont Pirineu.

Fragment extret del llibre:

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Els Encantats

Li fa veure Boí, eixa flor que es bada

d'un caos de granit en les entranyes,

i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,

la Roca dels dos Homes Encantats;

i, dant més brida a les esquerpes daines,

al cim de Neto maleït s'enfila,

com qui, vistos los baixos de la vila,

vol veure-la millor des dels terrats.

Verdaguer i els Pirineus: antologia, 2004

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
           les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
           me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
           contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en ellles
         mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
          que m'ha aterrat lo vent,    
amb ses torres i cúpules altives
          de vori, d'or i argent:

poemes, ai! que foren una estona
          joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
          per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
          en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
          del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
          duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
          l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
          digueu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
           tinc de rodar al fons,
per què, per què, enganyosa poesia,
           m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré amb estels?



Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013

Cant VI Nuviatge

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

El pomeró florit

Les noies d'alentorn

del sol a la sortida

van a herbejar lo blat,

lo blat de la cormina,

lo bec ple de cançons,

lo cor ple d'alegria.

Veient vermellejar

l'encesa barretina,

com rosa d'un roser

dins la verdor florida,

en vol ajogassat

rotllen la soca ombrívola,

i es posen a voltar

amb ran refiladissa:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Dolça era la cançó

mes la tornada trista,

de les que fan plorar

a qui la terra estima;

semblava un dolç sospir

del mes d'abril que expira,

lo Déu vos guard del maig,

de Pasqua la somrisa,

un cant de rossinyols

que de millors n'esquiva,

los cants de serafí

que cel amunt me criden.

Mes lo gentil estol

refila que refila:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Del somni al despertar

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M'agafo al gerd brancam

arreu, arreu se'm vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera. 2013

A cura de M. Àngels Verdaguer Pajerols i Ricard Torrents.

L'abrupta llengua

hem estat un poble de sorts (Verdaguer, Fabra i d'altres),
més que no pas de sistema sostingut i segur. I no cregueu
pas que sigui pessimista. Potser, tot ben comptat i debatut,
la reacció dels millors contra l'adversitat llevarà qui-sap-lo.
I, després, hi ha els prodigis.



Fragment.


Josep Carner, dins,

Jordi Julià. L'abrupta llengua: Mercè Rodoreda, una poeta
a l'exili. 2013

A Barcelona

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.



Fragment


Jacint Verdaguer, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 2012

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


 Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009