Encara ara,
en els moments de solitud més fosca,
una imatge d'infant, d'adolescent
i fins de la primera jovenesa
s'acosta a mi (tan dolça, tan sol·lícita),
a portar-me somriures de tendresa.
¿Com podria desfer-me dels teus arbres,
Devesa parc, Devesa nit, Devesa
crit i cançó, olors i sentiments,
Devesa odi,
i records i propòsits i venjances?
Camp d'aire lliure d'arbres impertèrrits,
guardes segurs de passes presoneres!
Per nosaltres, nascuts els anys quaranta,
cambra de joc primera, primer tacte
de terra i vegetals, d'aigua i de peixos
(carpes vermelles entre els blancs nenúfars
i aigua lliscant entre molsa i rocall:
vell sortidor, vell mirall de tants núvols).
...
Ara aquí sota els arbres, que, més vells que nosaltres,
es lamenten i cruixen de branques i tempestes,
retrobant el jardí de les hores perdudes,
de les pors i dels somnis i el delit,
dels primers desenganys i dels besos més tímids,
dels narcisos sedosos i els antics teoremes,
comprenem que ha passat, fugaç, la joventut.
Quan l'alta volta que ens cobria els somnis
sigui un teixit d'esquelets transparents
i aquell cel prim dels hiverns glaci l'aigua
i ja no hi hagi cap coixí de fulles
ni fumerols ni records ni perfums,
¿com ho farem per retrobar la vida
sense aquests troncs, puntals de la memòria,
crits del passat?
Fills temorencs de ciutats de postguerra,
mal nodrits amb destrosses del temps i els governs
tèrbols,
consumits amb la fusta de deveses d'oblit:
quedi encara una flama que per tots sigui pura
i, cremant-nos, ens salvi.
Narcís Comadira
Es troba en el llibre:
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005
Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.
