Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alè. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alè. Mostrar tots els missatges

31 de gener 2024

Companyia

Bufa el vent i tot canta
i és de nit i tot calla i tot canta

i des de dins del cantar tot
- perquè és que canta tot -
algunes coses callen
un marge un roc algun racó
que fins l'alè s'aguanten
perquè tot canta
perquè és que canta tot

i el vent bufa amb la olor
dels tarongers en flor

                           4 d'abril, any 14
                             entre Pego i Oliva


Enric Casasses. El nus la flor. 2018

27 d’octubre 2023

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE


Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.



Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

26 de juliol 2023

Escriure

Escriure, fer-se centre de la mirada de l'altre: una mirada que tracta
d'hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l'espill on
es reflecteix un alè creador.
Abandonar el jo, esdevenir l'altre. Afixar una veu, dibuixar el codi
secret, xifrat —potser imprenetrable— de l'altre que hi ha en mi.
Escriure, tan sols, per a l'altre —aquell que espera aquesta escriptura.
No pas un altre com ara jo, sinó un altre que no soc jo: alteritat de
l'escriptura.



Tagrera. De l'escriptura, del silenci


Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

08 de juliol 2023

La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís



Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

06 de gener 2023

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001


XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

06 d’octubre 2022

En l'aigua

En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.



Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adeu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

19 de març 2022

Matriu

El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.

Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.

(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)

Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:

l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.


Jordi Mas. Brida. 2019

20 de juny 2021

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.


  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

04 de juliol 2020

Reps les històries

Reps les històries
que t'escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l'alè
a la natura morta

que em creuràs.



Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg de Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat

24 de maig 2020

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,

de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,

arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.



Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995


10 de maig 2020

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
                   AS-SADDIQI, s. X



No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
                                "Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap. 2013

14 de juliol 2019

RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll

05 de maig 2019

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.




Màrius Torres, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana
Pròleg: David Fernàndez

16 de març 2019

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Joana Raspall. Ales i camins. 1991

20 d’agost 2018

Trobar-se al mig del matí

Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...

Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

23 de juny 2018

Una lluna plena de sol

L'he vista. Uns ulls que no envelleixen mai.
I si en busquen uns altres
per abocar-se a una ànima,
viure un insondable vertigen,
ens manca la paraula.
Sense alè, però,
tot ho dirà la mirada.

II


Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

11 de març 2018

La rosa

La rosa
té un batec de cosa viva
que forma part
del nostre propi alè,
i quan l'abril
encara no ens arriba
ens enyorem,
i no sabem per què.




Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glória Garcia

19 d’abril 2016

Abril

                                  l'alè de les glicines.
                                           Marià Manent



Allau, cascada, devessall
de llum
i de perfum, nau fluvial
d'efluvis irreals,
espectre
del blanc al lila.

Si l'asfòdel creix ran dels rius
infernals, ¿vos retrobarem, glicines,
arraïmades als balcons del cel,
penjant damunt plàcides platges?



p. 105



Jaume Galmés. Vigència de Marià Manent. dins,
Reduccions. núm 104 (juny 2014)

14 de febrer 2016

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes
d'hivern; vestia sedes a l'estiu.
A voltes pels carrers veïns
topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,
els batecs de la vida, les remors
dels alès. La vesprada fa ressons
de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma
amb totes les vessants del temps. Es troba
el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça
teories a compte de l'estima.
L'estima simple pel carrer camina.




Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell