Nedar

Aquí davant hi ha un banc buit,
un fanal que em coneix i les ones,
petites, que trenquen contra el moll.
Darrere meu, tots els dies que fa
que respiram el salobre, dolç, salvatge,
del Port, que nedam amb cocodrils,
dofins i naus espacials, de s'Arsenal gran
a s'Arsenal petit, bots dins l'aigua
i la pell que s'arruga de tanta mar.
Ara podries dir-me que ho has vist,
que has après a fer servir el salabre,
que saps què són els estiregassons,
que aquest mar, el meu mar esmunyesdís,
és el més petit i bonic de la Terra.
A dalt, dormen els nins, cansats.
Aquí, m'esperes com si sempre
m'haguessis esperat perquè demà
tornarem a s'Arsenal, nedarem un poc
i marxarem amb ganes de tornar-hi.

De: 1

Andreu Gomila. Joia. 2023

Epíleg: "La poesia immediata" d'Andreu Gomila.

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)

Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996.