Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.
No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.
El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.
No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.
Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.
Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010
Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.
Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020
Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.
Poesia de Gabriel Ferrater,
a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona
Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.
Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994
Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987
 |
Tot moment és
si te'l fas teu
i el vius sense
recança.
Així la finestra closa
que voldries amb vista,
per on encara veus
un tros de cel.
Ara, radiant de sol
i d'alegria.
Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi, 2006
Pr.: Feliu Formosa
|
Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 304-305
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
