Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espardenyes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espardenyes. Mostrar tots els missatges

18 de gener 2022

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.



Lorena Cayuela, dins.

13 de juny 2020

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

01 de febrer 2011

El selenita

El que no ha dit la premsa és que quan
els americans van arribar a la lluna, el
primer que van veure fou un home amb
barretina, faixa i espardenyes vigatanes
que recitava Verdaguer -amb l'ortografia
pre-normativa- com un desesperat. Els
cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:

-Que sou un selenita vós?

-Jo? Sele-què? Botifarra!

Els americans, com ja és usual, pixaven fora
de test. No sabien que aquell era un de tants
catalans que encara estan a la lluna (de València).
(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara
estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,
estan més a prop).



Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976