Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost de 2020

Amanida

Una plata
        d'enciam
ben amanida,
ben amanida.
Una plata
             d'enciam
ben amanida
       amb oli i sal.
Amb tomàquets
    ben madurs,
pebrots
i puntes d'espàrrecs,
unes rotllanes de ceba
i pastanaga ratllada.
Cogombre
tallat a dauets,
rúcula
un xic amargant,
canonges
dels més escollits
i escarola arrissada.
A taula,
el verd
      és una festa!


Lola Casas. Verd. 2008 
Il.: Agustín Comotto

30 d’agost de 2020

Barceloneta

                             a la mia mare, Anna Maria

Té certament un encant
únic entre mil altres
Barceloneta al sol de mig agost.
Cada escoll, cada platja és diferent,
mes única és la llum
que madura en l'espai
d'aquest cel, d'aquesta mar,
expressió de puresa cristal·lina
quan, en l'arena ardent,
sense noció de temps,
m'inebrieig d'atzur.


Francesc Manunta, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer (1945-2013)2013

Ed. Joan-Elies Adell

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015, 2015
Ed.: M. Carme Codina i Contijoch

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Un silenci de blats

Un silenci de blats.
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre implacable
imposa el retorn dels seus fills
escampats en un silenci
de blats tendres



D'Esbós d'un cos, 1983

Manel Rodríguez-Castelló. Música del sentit : (tria personal 1978-1999), 2002
Pr.: Amós Belinchón

29 d’agost de 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència, 1994


23 d’agost de 2020

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.



Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger


Veritat

Només jo puc respondre a la mirada
amb la paraula justa.
Perquè sé que puc dir-la
amb els llavis sense ombra.
Els uns l'escolten...
i se'n van.
I els altres la llegeixen,
i diuen entre dents,
sense pensar-se 
que tot és veritat;
–paraules de poeta!–


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!


Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records, 2017
Pr.: Jaume Rocosa i Mitjavila

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.


Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

22 d’agost de 2020

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

No hi ha societat sense poesia

No hi ha societat sense poesia, però la
societat no es pot realitzar mai com a poesia,
no és mai poètica. A vegades els dos termes
aspiren a deslligar-se. No poden. Una societat
sense poesia estaria mancada de llenguatge:
tothom diria el mateix o ningú no parlaria.



Octavio Paz, dins,


Palafolls paraules prenyades, 2008

Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

21 d’agost de 2020

Ulls que veuen

A la fi obro els ulls
i puc veure.
Ja no necessito sabers ni quefers.
Només vull portar el cel a la terra
ser jardinera de llum.
Deixo caure el vel
per poder veure quan miro
perquè l'amor presideixi el meu món
que teu és també.
Obro els ulls i m'hi veig
veig el meu rostre de lluna al mirall
sense prejudicis, sense cadenes ni condemnes.
Ja no necessito deures ni afers.
Ulls nous per al món nou
múltiple, un per a cada un,
però solament u.
Obro els ulls i m'hi veig
la vida que no és només meva
sinó teva també.
Obro els ulls i em veig.
Vull ser jardinera de llum.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

16 d’agost de 2020

Rius i muntanyes

Rius i muntanyes notables
per Catalunya s'estenen
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

El Montseny tot l'any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s'estenen.



Antoni Bori i Fontestà, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

15 d’agost de 2020

L'últim quartet

                                                                              Beethoven

Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra 
l'hostilitat de les coses; un decantar-se cap a una tendresa que 
retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de
la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d'un amor
efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers 
dins una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es
tracta, en el fons d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa
amb una força única: la música.




Feliu Formosa. Papallona de l'ombra, 2017

Il.:  Albert Novellon
Pr.: Àngels Marzo

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2013
Ed.: D, Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

14 d’agost de 2020

si he de compartir la vida amb un company

si he de compartir la vida amb un company
seria absurd no preguntar-me
d'aquí a vint anys
aquesta persona serà
algú amb qui encara ric
o només m'he distret amb el seu encant
ens veig evolucionant cap a
ser noves persones cada dècada
o el creixement s'atura en algun moment
no vull que em distreguin
l'aspecte o els diners
vull saber si treu
el millor o el pitjor de mi
en el fons els nostres valors són els mateixos
d'aquí a trenta anys encara
saltarem al llit com si en tinguéssim vint
ens imagino de vells
conquerint el món
com si duguéssim sang jove
a les venes

requisits


Rupi Kaur. El sol i les seves flors, 2018
Tr.: Bel Olid

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s'escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l'oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s'esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se'ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.


Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006


Juny

Mastego gust de mar a l'ona dels cabells;
el temps s'aixeca fi quan l'instant queda enrere.
Descargolo amb esforç tot l'esperit a proa,
i viatjo endavant cap als cràters del sol,
cap a un racó de juny on tingui camp per córrer.

Dalt del vapor que marxa, no goso girar el coll;
els records més petits, de lluny saltironegen.
I ara vull orientar el llindar dels meus ulls
fins a veure'm les mans remotes com els cignes.



Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és, 2020
Intr.: Gemma Casamajó i Solé

Minúscula

Dona'm l'arc crepuscular i lluitem sense fletxa.

Retorn sense retorn
a la genealogia que ignora
si vencerem o perdrem.

Saps què?

Quan somrius, geniva enfora,
és com si el diví eixamplés la boca.



Anna Gual. Ameba, 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Escindit per tants de batecs

Escindit per tants de batecs,
tu que anomenes murtres que no tems
i foragites els meus sepulcres en la llum,
saps que ara soc la teva història
feta d'un somni fix penjat d'un clau.
Culpes els mags de la meva sort
i enveges que rigui entre la gent,
ànima ja encesa per l'aventura.
I t'agrada saber-me enamorada
com un flascó que servi a la vora del mar
el seu fangar d'ànima bosquina
de semprevives valls de la terra.
Oh Pere miraculós que de nou obres
els confins d'un vell sud,
digues: ets nostre o d'ells,
o tan sols un límit salvatge,
un extens bosc tendre i tardà?



Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate, 2019
Tr.: Nora Albert
Epíleg: Lucia Pietrelli

Jo ja no soc cap nen!

Jo ja no soc cap nen!
Així que, tomba,
no donis més lliçons al geperut!
Parlo per tots i ho faig amb tanta força
perquè el cel de la boca es torni cel
i els llavis s'aclivellin com fang de color rosa!


                              6 de juny de 1931




De Fragments de poemes destruïts


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Edició, traducció i notes d'Helena Vidal
Introducció: Gueorgui Kubatian


13 d’agost de 2020

Aiguamolls

Parlarem de la granota
que viu en els aiguamolls;
direm que croa bemolls
sense saber gens de nota.


         (Cançó popular catalana)




Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

12 d’agost de 2020

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records, 2017
Pr.: Jaume Rocosa i Mitjavila

Absorció

Per sort, la pertorbació
que et va colpir 
va disminuint a mesura
que el temps avança
a causa del fregament amb l'oblit.

Aquesta absorció,
afebliment de les oscil·lacions,
donarà tranquil·litat
al llac de la memòria.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física, 2012

Tr. al castellà: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha


Si vingués el silenci

Il·lustració de la poesia: Si vingués el silenci / Il.: Julià Grau i Santos ; Llibre: Maria Castanyer: Retrobar-me en la terra, 1958, per Teresa Grau Ros
                             A Montserrat Vayreda


Si vingués el silenci
li diria:
ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada
de les canyes que es gronxen sota el xiscle
de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,
si el cor escolta
la barca desviada del misteri,
en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa
que em portarà per un camí de pèsols
amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;
no m'ensenyis 
el meu camí de vidre...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958
Il.: Julià Grau i Santos

11 d’agost de 2020

I el vent deixava

Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962;  Il.: Josep Guinovart. DL B.10.790. Núm. Registre 1077-60 per Teresa Grau Ros
I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics
                                       quan surt el sol.




Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962

Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Intr.: Joan Fuster 
Il.: Josep Guinovart


           

Llull i els alumnes

Us miro als ulls
i hi veig com n'és d'estrany el meu missatge.
La vostra pell de seda,
el vostre rostre nítid
són l'altra cara de l'espill
on jo em contemplo.

Les llargues nits m'han dut contemplar el riu
que baixa pel seu llit,
fent-se més ample en arribar a la mar,
per perdre's en l'oblit.

Recorro la distància, remunto als seus orígens,
l'aigua netíssima, n'amido el temps
transcorregut fins arribar al final.
Quin pòsit pel camí ha fet el riu!

Us miro als ulls de nou, teniu un esguard fràgil.
Llull era foll, us dic, els ulls se us obren.
Faig una precisió,
quedeu tranquils, riem plegats.
Us sembla un home estrany.
Llull fou, abans que res, un gran poeta.

El devorà l'amor.
Coneixeu de l'amor diverses cares?
(Veig que no és fàcil el nostre diàleg.)
Els nostres rius no poden confluir.
El vostre és curt, no ha tingut temps encar
de passar per l'estany i contemplar,
agombolat per l'aigua, un nenúfar,
de veure'l tremolar en espera d'un bes.

Desxifrar un text és capbussar-s'hi
ーprou que us ho dicー.
La immersió comporta sempre un risc,
és descobrir el fons, allò que és insondable,
veure-hi la llum, a voltes les foscúries,
saber que no s'atura el temps
o, si voleu, no ens aturem nosaltres.

Voldria que us portés un missatge, aquesta aula,
i descobrir en els textos coses més senzilles
que un mestre de poetes ja digué:
«Els homes som cos i sentiments».

                                             
De: Del temps i dels somnis (DTS)


Quima Jaume. Misterioses fruites, 2004
Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado


Canta'm aucell

Canta'm aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell

Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta


—————————

Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro

Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Diari íntim

                                        II

No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.



Jordi Carrió. Els dies que vindran, 2009


Pr.: D, Sam Abrams

La Rosa Maria

La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,

un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.



Olga Xirinacs. Marina, 1986
Il.: Asun Balzola

9 d’agost de 2020

L'amor a la vida

Per malaurat que siguis
     en el present,
estimaràs la vida,
     si encara tens
el record d'una joia
     en el passat
i una esperança encesa
     per a demà.


                Perpinyà, novembre del 1946

Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana, 2017

Presentació: Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius: Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Ed.: Elena de la Cruz Vergari

8 d’agost de 2020

Catalan Poetry at Festival of Hope 2020


Aquesta illa

Mira, foraster, com aquesta illa
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.

Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.

Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.

________________________________

ON THIS ISLAND


Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.

Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.

Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.



W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits, 2018
Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

3 d’agost de 2020

La realitat demana

La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.

Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.

N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.

Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.

No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.

L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.

Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.

Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.

En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.



del recull Final i començament, 1993


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica, 1997

Tr.: Josep M. de Sagarra