Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,
altrament efímer,
perquè perduri
en el record
i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.
I
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.
A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.
Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.
Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.
El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?
La veritat et protegeix:
ara i sempre.
Però la mentida
és el fast food
del cor.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.
El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.
El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.
I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.
I això és la llum.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.
De: Mots per fer via
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg de Sebastià Portell
Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.
De: Tocar mare, 2
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Llançar-se a allò que és desconegut,
salva, diuen...
salva, però, d'una mateixa?
Avisa el vent que es pot partir,
que espeteguin les sogues, neguitoses,
contra el pal i la coberta;
que serriquin els taulons amb l'embat de les onades
i es despleguin veles
i, tibants, s'emportin a pler
la barca al salt d'onada.
Embolica'm amb el teu blanc més blanc que l'escuma
perquè pugui gaudir de l'estesa de llum blanca.
Em sé embriaga de nous mots,
acuitada de paraules
que em permetin dir mons nous.
Onades revesses i torbonades
m'han deixat ara surant
indigent, damunt d'un fustot vell,
és tot el que resta de la barca.
Soc salvada? Salvada amb jo
mateixa.
I. Esclats de llum i de mar
Neus Forcano. Camins de sorra i sal. 2023
Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.
Ester Xargay. Infinitius. 2017
Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió
D'una riba a l'altra,
els mots, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.
Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.
De Mans lentes d'aigua.
Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Il·lustracions: Yves G. Frischmann
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.
Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014
Dibuixos d'Amaia Arrazola.
Tria i introducció de Víctor Labrado.
A Pompeu Fabra
«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
POMPEU FABRA
[A Josep Miracle,
durant la presentació de la gramàtica (1912)].
El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.
Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.
Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.
La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!
Anna Maria Ticoulat i Coll
(Maó, 1942)
Mecanoscrit inèdit.
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
novembre de 2017
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.
L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.
La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.
L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
Rellegir paraules antigues,
llepar amb la ullada cada lletra,
entonar-les fluix i lent.
Trobar-hi racons nous,
recordar-ne d'altres que suraven
pilars d'èter explosiu.
Ens hauríem de donar la benvinguda
a cada passa.
Els mots no són volubles.
Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021
Il·lustracions de Pere Andreo
Em dius que han mort
en accident de carretera
—sempre l'estiu
porta records amargs,
de fruita encara verda—.
Camps de Castella, y al andar...
Quanta tristor, en els teus ulls,
en el silenci d'aquests mots
que volen revoltar-se.
Ens abracem.
(Aquests dies tan blaus
i el sol de la infantesa.)
Xavier Macià. Del cel i de la terra. 2003
Guanyador ex aequo del I Premi Sant Celoni de Poesia.
Pompeu Fabra
que galopes
damunt les arrels
de cada mot,
no sé
qui seran els hereus
del teu diccionari,
però
voldria que fossin
els nets de represàlies
i humiliacions:
voldria que fossin
els infants
que avui s'han alletat
amb pits de dones
d'estrangeres parles.
Voldria que creixés
una nova escola,
on la història fos sana
i les matemàtiques justes,
per escrutar
el misteri de la pau.
Voldria que cap hereu
no s'estranyés,
de les teves llimades paraules,
en l'ús normal
de batxillerat i carreres:
car les teves lletres
han foradat la terra
amb escletxes,
com a testimoni
dels drets d'un poble.
Carme Oller
Badalona, 1944.
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968
Pròleg de J. Triadú
