Agullana

          A Maria Perxés

Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;

de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;

de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;

dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;

dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.

Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.

Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Dolmen

Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.

Sebastià Alzamora, dins

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37

Idíl·lics nius a platja oberta

Idíl·lics nius a platja oberta!
Dòlmens
curulls de petxines de festa.
Transport
tranquil de l'onada i del vent...

Catifa prenyada d'olors...
Símbols...
Lluna d'encens a la carena.
Avenc
d'amor: un afalac sincer.

 

Josep E. Dallerès. De tu a tu. 1990