Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer de 2018

Després de la pluja

Després de la pluja s'afanya a sortir,
lluent, l'arc de Sant Martí:

és com un pont engalanat
perquè hi passi el sol, recuperat.

Quin goig que fa, tant de color,
com banderes de l'esdevenidor.

Però el veiem, aquest és el mal,
només després d'un temporal.

No fora millor i més convenient
saltar-nos-el directament?

Un arc de Sant Martí sense tempesta,
això sí que seria una festa.

Una gran festa per tota la terra:
fer la pau abans que la guerra.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal



27 de febrer de 2018

Llegint diccionaris

Paradisos oceànics

Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè
                                              només vèiem aigua, aigua,
sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.
                                                              Aurora Bertrana


Roques de regalíssia que les aigües de l'Atlàntic llepen
llamineres abans d'esquitxar-me a totes hores. Aigua que
brolla bullent del terra que trepitjo, que omple els rius
grocs on em banyo. Aigua, aigua, sempre aigua que
abans em defugia i ara m'envolta per marcar-me el
perímetre que es desdibuixa a cada onada. Crec que
vol dir-me que soc infinita.


Sara Bailac i Ardanuy, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

25 de febrer de 2018

Do del poema

Llibres de poesia per Teresa Grau Ros a Flickr
       
           ¿A qui diré sinó a tu
l'hora plorada en la solitud invisible,
amor, on creix i calla el desig impossible,
on tot verd és nocturn i tot astre insegur,
on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!
Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;
ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!
Però resto en ta vida i neixo al que més val
des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans
et portaré, amor, l'inefable poema,
sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,
i del treball humil fet per les meves mans
per imitar la flor ーoh inefable poema!


De Del joc i del foc, 1946


Carles Riba, dins,
Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig


24 de febrer de 2018

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany

en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat

de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna

el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual, 1992
Ed.: Jordi Balcels, Albert Roig

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

23 de febrer de 2018

Tu

Mother's Day Flowers per slgckgc a Flickr

Tu, que has viscut sempre
a l'ombra de qualsevol  tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978
Il.: Olga Xirinachs

20 de febrer de 2018

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!


Aviat he vist els greus animals

i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!


Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;

ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

Curraià blanc

CEPHALANTHERA LONGIFOLIA - LLADORRE - IB-726 (Curraià blanc) per Isidre blanc (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
Isidre Blanc

Cançó de l'aigua

Starr 080304-3229 Myrtus communis per Forest & Kim Starr [CC BY 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0)], via Wikimedia Commons

Vora d'una síquia,
dins un olivar,
la verda murtera
ses flors va badar.
La murta florida
soleta s'està.
Qui n'hi ha cullida?
Qui n'hi cullirà
de flor a la murtera
de dins l'olivar?
L'aigua de la síquia
cap avall se'n va,
canta que te canta
son etern cantar...


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

18 de febrer de 2018

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
   m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
   on podia anar.

No em dol; sé que al regne

   de l'inconegut,
ni l'esquitx més ínfim
   d'amor, no és perdut.



Joana Raspall. 46 poemes i 2 contes, 2013
Il.: Àfrica Fanlo

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria

que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig

que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell



21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

17 de febrer de 2018

Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.



De Llibre de les meditacions, 1973



Feliu Formosa, dins,


Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual, 1992



16 de febrer de 2018

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988



Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual, 1992
Ed.: Jordi Balcells, Albert Roig

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

15 de febrer de 2018

I que te'n recordes

I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?


Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.



Guillem d'Efak. Obra poètica, 2016
Pr.: Bernat Nadal

11 de febrer de 2018

Lliurament a domicili

Un home entra en bicicleta
a la meva sala d'estar
orellut i xop
d'oli i d'aldarulls
nas gros i pantalons estripats
baixa de la bicicleta
boca enorme però no diu ni piu
una taca d'oli al terra
potser ja no entenc la gent però
què vol aquest home
se m'acut que podria oferir-li suc de poma
i llavors fa malbé el silenci
mira guenyo al voltant i diu:
¿és vostè que ha demanat una revolució?



Sigurbjörg Þrastardóttir, dins 


Reduccions : revista de poesia, núm.: 86,  p. 53 ; Tr.: Francesc Parcerisas



EL COR

EL COR és
un llac de sang.
La carena del vaixell
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.



Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

8 de febrer de 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

Belerofont, dalt de Pegasus, venç la quimera

                                            Crater del s. IV aC.
                                            Nàpols, Museu Arqueològic


Aquest captard la por s'ha fet petita
i s'ha plegat en quatre entre els llençols.
Sanefa en brocats d'or, en llit de faula,
escolta el batre d'ales dels cavalls
que han encauat la nit a les estances
més altes del repòs.
                               És de debò
que ara et puc dir per on podràs entrar
a casa aquesta nit: em trobaràs
ben nu en el malendreç.
                               A cada un
dels gossos, si et lladraven, els he dit
el llast de cada vers on he viscut.



Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

3 de febrer de 2018

Visc i torno a reviure

Part de l'exposició itinerant: 'Visc i torno a reviure' de la poeta Montserrat Abelló. Biblioteca Montserrat Abelló - Barcelona per Teresa Grau Ros
«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

vestida de tu

vestida de tu
de les teves mans

la tebior a la pell.
Em faria un vestit de tu
per així poder-te dur a tot arreu.
Perquè és quan em cobreixes
que me sent més vestida.
Quan mori vull
que m'amortallin de tu



De Disseccions emocionals


Maria Antònia Massanet, dins,

Donzelles de l'any 2000, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

1 de febrer de 2018

Blancvestida

Blancvestida, l'aurora enamorada
sembla que fa memòria de la nit.
Sa cabellera és fosca. Sa mirada
amaga un pensament indefinit.

Ara es despulla a l'ombra de la balma,
i presa en l'estretor del mallot verd,
com l'atzavara es mou amb tota calma,
fina dins l'aire, el llavi mig obert.



Josep Sebastià Pons, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone



Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Ed.: D. Sam Abrams