Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada

És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

La més

La més indefectible capdavantera, companya
i seguidora del despertar d'un gran poble que
treballa per un canvi benèfic en el pensament
i en les institucions és la poesia.

Fragment de la pàgina 62.

Percy Bysshe Shelley. Defensa de la poesia. 2020

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Totes les relacions

                                       Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
                                      aigua i fullam pels clots assolellats.
                                                                                   J.V. FOIX

Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,

m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022

Pròleg de Maria Barbal.

També al meu poble

També al meu poble
em cal demanar estada,
ocell de passa.

          ✳

Talment immòbil,
el pagès que amb un tràmec
cava la feixa.

Mukai Kyorai (1651-1704)

els trobareu, també, dins del llibre:

Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023

Pròlegs d'Àngel Crespo i de Jordi Mas López.

Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.

És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.

Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.

Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015

De: Poemes d'estiu.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

Ball

Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,

mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,

mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,

mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.

mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,

mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,

mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,

mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,

mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.

sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.

No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:

un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Camino pels carrers

Camino pels carrers,

travesso ciutats trinxades,

llegeixo noms de pobles que conec,

m'assec sobre voreres enrunades,

m'endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.

Aquí hi ha la mar, neutra;

allà, l'estepa.

M'enfilo al cim d'un turó,

aterro a una plana que s'estén fins a tocar el cel,

però, en un obrir i tancar d'ulls,

tan sols veig una ombra que s'allargassa a la paret

de la meva habitació, gairebé a les fosques.

-4-

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Text en àrab i català.

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Maneaba

el vell aprengué l'ofici del pare
i aquest del pare de son pare.
La construcció de la maneaba
requereix la invocació
dels esperits dels avantpassats
per entramar la comunitat
a tots els exilis i claudicacions
i enastar la docilitat
fins a l'entranya d'un poble

tres mil anys uns
sense conèixer
els europeus.
I els altres
sempre conquerits
per fenicis i cartaginesos
romans i àrabs
jueus i catòlics
catalans, castellans, alemanys...

Amb la desconfiança
que afona
es fa paret i mur
per deixar enrere
tot el perill
de la novetat de l'aliè.

Preservant els reductes
d'allò que ens defineix
de la supervivència
a través de la religió
de la xulla i del saïm
nodriment i vestigi
sustentador gloriós
i ànima de la comunitat

p. 41-43 (continua fins la pàgina 50)

Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

Ciutat multiplicada

Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
              multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
             bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
             trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
              dit.
Forta, renuncio.

Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

Rosada

Clareja al pati.
L'aigua mort sobre l'herba.
De sobte, el dia.

És primavera.
Una nota s'escapa
del pentagrama.

Tornen al poble
després d'un llarg exili
les orenetes.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

Sentor de menta

La nit escampa sentors de menta
arreu del poble, que es queda quiet.
Ix de les cases una altra flaire,
de fusta seca de taronger
que crema alegre a les ximeneres,
fum que s'enlaira i que s'endú el fred.

Arriba l'hora de retirar-nos,
el llit espera ben calentet.
Els contes màgics que conta el pare,
i el fill escolta amb tan gran plaer,
omplen la cambra d'imatges belles
i els ullets tanquen molt lentament.

Comptem cabretes i pintem ocells. 2019

Poemes de Maria Dolors Pellicer i Sòria

Dibuixos d'Irene Bofill

II Premi de Poesia Infantil
Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí
de la Comunitat Valenciana

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo

Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.

*En sard, 'pare'.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.

Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem

i la bèstia trobarem.

A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.

Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.

Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,

hi ha molts ramats d'ovelles.

A Ribes de Freser,

ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,

on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser

després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,

girant i saltant formen gorgs profunds,

on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 

i guanya el Freser que amb recança,

s'ajunta amb el primer.

Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia

Escola Joan Maragall - 4t primària

27ns Premis literaris Joan Triadú. 2018

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol

i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol

Mererid Puw Davies, dins,

D'Yr Wyddfa al Canigó : vuit poetes. 2005

Tr.: Iain O'Hannaidh

Avui l'he vist

Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?

Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.

Cèlia Nolla, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019

Ed. i il·lustrador: Josep Gerona

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930

Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011

Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

De quants dies

De quants dies em parles sense veure ningú?
De quants dies des que totes les filles han marxat del poble
i entrecaves sol
l'abandó d'una muntanya
punxeguda
amb neus perpètues
i pissarres com exèrcits
de ganivets
ja seca d'aigua
i glops de llet?



Laia Carbonell. Nibrós. 2019

Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera 2019

Blanc, vermell i verd

A través de la finestra veig els nens bleixant
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.


Raimon Gil, dins, 

Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34