La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...
Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.
Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.
No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!
2023.
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.
Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-
Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.
De: On la paraula
Maria Luisa Spaziani
Traducció de Jordi Domènech.
Es troba en el llibre:
Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69
A cura de Víctor Sunyol.
Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.
Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
Barcelona, 1933
—————————————
Pluie sur la jardin de l'Ateneu (*)
Rouges brefs et subtils dans un éclair.
Tout petits cercles de vert et de blanc.
Courbes gracieuses des herbes,
inclinées sur le carré.
Une pierre, au milieu, fait que s'affrontent
argents et plombs.
Et au-dessus de tout cela,
velours et noirs de palmiers
que jamais aucun vent n'agite.
Barcelona, 1933
De: Nou poemes : Neuf poèmes, IX.
(*) Institution culturelle fondée à Barcelone en 1860
et dont le rayonnement est inséparable de la culture
catalane moderne (NdT).
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Poésies = poesies. 2002
Introduction = Introducció: Joan Mas i Vives.
Traduction française: Renné Sallaberry.
Text bilingüe: català-francès.
El formigueig, el magma, el rebombori
de formes i colors i passions
o patiments, la borratxera
feta d'espuma efervescent
i de ressaca,
ràbia i desig, onada
rere onada,
no arriben ni a immutar
l'estricta formació dels porxos,
el somieig de les palmeres.
(Darrere el vidre fosc del cel,
com en un altre pla,
qui sap per quin silenci esgarrifós
navega aquesta lluna absent!)
De: On la mirada
Ramon Farrés
Es troba en el llibre:
Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004
A cura de Víctor Sunyol.
Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.
A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.
Fragment.
Teresa Duran i Armengol
Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016
Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol,
Biel Puig, Ricard Pla
 |
| «Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades» és la divisa de la poeta i traductora Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) que solia llegir en començar cada recital. |
