Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
                           I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
                         
                           Barcelona, 1933

—————————————

Pluie sur la jardin de l'Ateneu (*)

Rouges brefs et subtils dans un éclair.
Tout petits cercles de vert et de blanc.
Courbes gracieuses des herbes,
inclinées sur le carré.

Une pierre, au milieu, fait que s'affrontent
argents et plombs.
                              Et au-dessus de tout cela,
velours et noirs de palmiers
que jamais aucun vent n'agite.

                             Barcelona, 1933

De: Nou poemes : Neuf poèmes, IX.

(*) Institution culturelle fondée à Barcelone en 1860
et dont le rayonnement est inséparable de la culture
catalane moderne (NdT).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Poésies = poesies. 2002

Introduction = Introducció: Joan Mas i Vives.
Traduction française: Renné Sallaberry.

Text bilingüe: català-francès.

Nit d'estiu a la plaça Reial

El formigueig, el magma, el rebombori
de formes i colors i passions
o patiments, la borratxera
feta d'espuma efervescent
i de ressaca,
ràbia i desig, onada
rere onada,
no arriben ni a immutar
l'estricta formació dels porxos,
el somieig de les palmeres.

(Darrere el vidre fosc del cel,
com en un altre pla,
qui sap per quin silenci esgarrifós
navega aquesta lluna absent!)

Ramon Farrés, dins el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004

A cura de Víctor Sunyol

Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Barcelona fa festa

 Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.

A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.

Fragment.

Teresa Duran i Armengol

Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016

Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol, 
Biel Puig, Ricard Pla

Es pot veure i llegir des del carrer

 
Felícia Fuster a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat.

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  

   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.

    Joan Brossa

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

És quan acaba

És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA

Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi 
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.



Fragment del cant núm. 7


Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall  : poema en set cants. 1998

Castellers

Joves castellers.


Teresa Grau Ros

Visc i torno a reviure

«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

Els reis d'Orient

Si fos un dels tres reis, per Nadal
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.

Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.

Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.

Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.

A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.

Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?

I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.

Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat 
amb tants regals com voldran.

Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.

Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.

Tot això faria, si fos rei d'Orient.

Però no en soc,
què hi farem.

L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

El Saltamartí

Miraestels : de Barcelona al món - Exposició temporal 2017 - MMB 

Flors al Jardí Botànic Històric

Llegir les Illes de Barcelona estant

En el llenguatge narratiu dels escriptors
balears, hi trobo sempre el pòsit d'una sòlida
llengua de transmissió oral. Hi trobo, clara
i transparent, la tradició rondallística d'en
Jordi des Racó o d'en Francesc d'Albranca, si
voleu filar prim... Es tracta, essencialment,
de l'especial manera d'encebar el lector -cada
paràgraf un parany, cada capítol un crescendo-
tan propi de la manera dels rondallaires que
atrauen l'oient no només per allò que estan
explicant, sinó també per la manera com ho estan
explicant. Per la manera de fer glatir, entreveure,
preveure, recrear, precipitar o deixar fruir
d'una seqüència. Aquest és un exercici o, si
voleu, una pràctica literària que només l'oïda ensenya.


Fragment.



Teresa Duran. Lluc Año LXXII. núm. 770 (setembre-octubre 1992), p. 31-33

Festa Major de Gràcia 2015

Detall del guarniment del carrer Ciudad Real

Part del cartell de la Festa Major de Gràcia de 1991

Cobla Rambla a la Plaça Rovira i Trias

Cartell de la Fundació Festa Major de Gràcia

Si mai de tu...

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

A poc a poc, per més restar.

A ulls oberts. A veu planera.

No vull sorolls de medir temps,

ni veus altives, ni companyia.

Vull ser barqueta sense rems,

que sols el vent, li fa fer via.

Tastar-te plena. Sentir-te tota.

Palpar-te amb ànsia. Beure't a gota.

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

....

Quan siga cel tot l'horitzó,

seré engolit per una ona.

I en un murmuri de cançó

diré: T'estime, Barcelona.

(Fragment)

Ovidi Montllor

Jordi Tormo. Ovidi Montllor : un obrer de la paraula, 2015

Elegia: de les botigues

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

Fragment.

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999