Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Barcelona fa festa

 Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.

A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.

Fragment.

Teresa Duran i Armengol

Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016

Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol, 
Biel Puig, Ricard Pla

Es pot veure i llegir des del carrer

 
Felícia Fuster a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat.

Música d'Arpa als Jardins de Joan Brossa

 

   Ocell:  

   crec que és millor que obris els ulls
   i fugis de la meva espatlla. 
   Aprofita avui per a creuar extensions marines
   i encendre't d'estrelles.

    Joan Brossa

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Tendresa

Vaig veure la tendresa en la teva mirada i en el gest de la mare.

És quan acaba

És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

El sol somrient

Cercavila de gegants
Festa Major del Guinardó
Diumenge 19 de maig de 2019

VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA

Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi 
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.



Fragment del cant núm. 7


Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall  : poema en set cants. 1998

Castellers

Joves castellers.


Teresa Grau Ros

Visc i torno a reviure

«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

Una poesia

Una poesia és un instant atrapat.
Un moment viscut ple de màgia i bellesa
capturat en paraules.



(Fragment del pròleg)



Francesc Escribano, dins,

Tres anys de poesia marinera, 1999

Els reis d'Orient

Si fos un dels tres reis, per Nadal
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.

Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.

Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.

Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.

A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.

Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?

I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.

Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat 
amb tants regals com voldran.

Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.

Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.

Tot això faria, si fos rei d'Orient.

Però no en soc,
què hi farem.

L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

El Saltamartí

Miraestels : de Barcelona al món - Exposició temporal 2017 - MMB 

També vindrem, Infant, a l'hora vella

També vindrem, Infant, a l'hora vella

Com a pagès, per ser més sols amb Tu;

Deixarem rella i la mula de sella,

I a peu, pel rost, allà on l'estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances

I el que jo tinc en el graner tardà:

Llibres marcits, amb versos de vacances

On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,

Que és el més dolç per qui el sap confegir,

Però hi fa nit en platges i sahares,

I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores

A camp obert, darrere el mur herbós,

Tocant al rec on maduren les mores

Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,

Porto una leica i pàl·lids pensaments,

Cançons d'hivern en fontanes de murta

D'un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,

Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,

Illes ardents i gorgs negres amb fades,

Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença

En atlas filatèlics estel·lars,

Vàlids per tots, per l'amo i pel remença,

Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d'una casa forana

Escumejant vora la mar i el port;

- Omple-la Tu amb Ta divina ufana,

Deixa-hi un àngel si m'hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,

Pastors i estels perduts serrat enllà,

La Verge i Tu tots sols, a l'Hora Sola,

I els corns reials qui sap qui els sentirà,

Vindré mudat, al costat de la dona,

Amb els vestits de quan ens vam casar.

  

                                         El Port de la Selva

                                                Nadal de 1948

Onze nadals i un cap d'any / tria de Marià Manent

dins,

J. V. Foix. Antologia poètica. 1993

Presentació: Manuel Royes

11-09-2016

Diada Nacional de Catalunya 2016

Diada Nacional de Catalunya 2016

Printemps à Barcelona

Hostafrancs

Arribes amb la teva calma despistada
i el somriure d'aquella última mirada enverinada
mentre beses el neguit de la meva espera tensa,
quotidiana com la por que em provoquen les factures,
les fàbriques que tanquen, les grans altures,
t'asseus a qualsevol taula d'una terrassa d'Hostafrancs.

  Arribes amb la calma despistada
i cent promeses incomplertes gravades a l'esquena,
crits en aquests carrers que sagnen i supuren,
com la doble reixa del Sud,
les parets de la comissaria del districte
o una conversa que ens porta l'horabaixa
i amb ella les carícies, l'esperança, l'olor de cafè.

  Arribes amb la teva calma despistada
i deses paraules ensucrades amb tanta força,
que reviu en mi aquella estranya nosa,
posar-se al costat de qui molesta
i alçar la veu dels fets i els vells conceptes,
sentir reviure la tendresa,
veure morir el dia amb el teu pit tatuat al meu.

David Caño i Cargol. Barcelona, 2007