Dona cordant-se el vestit

            ella es dibuixa
una dona que es corda el vestit

           espatlles nues
             pell negra
           mans negres
          braços negres
            cap negre
          sense cabells
           sense rostre
            sense ulls
 un llarg vestit daurat

             el títol
         autoretrat

———————————

Duonna liand sieu vstieu

           ella as pittüra
üna duonna liand sieu vstieu

          spedlas nüdas
             pel naira
           mauns nairs
         bratschs nairs
           testa naira
       üngüns chavels
       üngüna fatscha
        üngüns ögls
    ün lung vstieu d'or

             il titul
        autopurtret

Jessica Zuan. Stremblidas e s-chima = Tremolors i escuma. 2023

Traducció i epíleg de Dolors Udina i Antoni Clapés.

Pròleg de Denise Mützenberg.

(Edició bilingüe romanx / català)

La Marina juga al sol

La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

Olga Xirinacs

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

Temps

Tot es mou.

Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.

Sabem que tot passa
i res no espera.

Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.

Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.

De: Tsunami

Sònia Moya. Silur. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

Pròleg de Mireia Calafell

Mar urgent

A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.

Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

Corre sempre

                                           A la Júlia.

A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.

 Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Vital

Què queda en la vida sinó la tendresa?
Innombrables vegades he pensat en ella.
No tinc cap dubte, ni cap incertesa,
em trobe vulnerable al seu davant.
Uns besos, una abraçada, una carícia...
m'absorbeixen i em commouen.
La tendresa va colpint-me la pell,
voldria interpretar-la sempre inacabada,
com la música que ressona a l'univers.
No m'acostume encara a l'instant
en què els conflictes s'ensorren
per les fondàries profundes de la nit
i em creixen als ulls ocells
—triangles de llum que enceguen l'abisme—
No tinc temor de res: portem dins l'estima
que s'estén cap a l'aleteig de tots els braços,
les paraules tendres, alenant vida
i l'esperit valent de tots els éssers.

Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958)

Itinerari de tendresa. Bromera, 2010

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Duent menjar cap a casa a l'hivern

Camino muntanya amunt enmig de la neu
amb dificultat
la bossa de paper marró plena de queviures
recolzada, pesant, contra el meu ventre,
els braços estesos
per subjectar-la tot tendons.

¿La necessitem, aquesta bossa de paper,
amor meu, necessitem aquest embalum
de peles i cors, necessitem
aquestes botelles, aquestes arrels
i trossets de cartró
per mantenir-nos surant
com damunt un rai
sobre la neu on m'enfonso?

La pell crea
illes d'escalfor
a l'hivern, a l'estiu,
illes de frescor.

La boca crea
una ficció similar.

Dic que transformaré
aquest ou en un múscul,
aquesta botella en un acte d'amor.

Aquesta ceba esdevindrà un estímul,
aquesta aranja
esdevindrà un pensament.

Margaret Atwood. L'alè misteriós : poemes escollits 1965-2007. 2020

Selecció i traducció de Montserrat Abelló.

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Vam treure'ns

Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.

Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.

Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.

Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.

Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,

però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Aquest moment

Un barri.
Al capvespre.

Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.

Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.

Però encara no.

Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.

Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.

Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.

Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Una abraçada

Una abraçada
és un braç que uneix
dues as, dues ànimes,
una a cada extrem,
amb l'àncora d'una c trencada.

Vera Pàvlova. A banda i banda del petó. 2017

Versió de Xènia Dyakonova

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.

Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,

Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Tanta sort

Tanta sort que no vaig ser
una al·lota flor,
perquè amb el temps
hauria estat una dona ram,
i ves a saber, tu, si hauria
anat a parar a la llosa
d'una tomba,
o a la cambra d'un malalt,
o pitjor encara,
als braços d'una reina.



Antonina Canyelles. Les banyes del croissant. 2018