Flor que fa

 Als versos, fills
一flors, al ventre.

Laia Martínez i López [Laia MaLo]. Afollada. 2016. P. 10

Epíleg "Laia Martínez i López: sense trampes" d'Antònia Vicens.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

Brilla l'espelma

a cap lloc tindrem por
amb les espelmes
a la llum de la lluna

a cap lloc tindrem por
mentre hi hagi
les paraules en calma

a cap lloc tindrem por
si tu i jo som aquí
a ritme de vers

De: Silenci

Simfonia d'haikús. 2024. P. 80

Text de Dàlia Mora Presas.
Il·lustracions de Delphine Labedan.

"Sobre el llibre" i "Proposta d'escriptura" de Montse Maestre Casadesús.
Epíleg "Disset síl·labes, només" de Miquel Desclot.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

De: Asils d'ocells

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025. P. 95

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Els barrufets

Ensumava jo un bolet
perquè feia bona olor,
quan vaig veure un barrufet
que venia amb un bastó:

«Fuig d'aquí, gegant malaire!,
casa meva no és per' tu!;
que jo soc el Rondinaire
i no puc sofrir ningú!»

Porta el barrufet Bromista
una capsa de regal;
me la dona i es despista,
i fa un pet fenomenal!

Ara arriba el Pocatraça
amb pintura d'avions;
ara fa una mala passa
i em tenyeix els pantalons!

Veig el barrufet Poeta
que fa versos sens parar;
li demano una ajudeta,
i em barrufa un cop de mà.

El Golafre, amb panxa inflada,
duu castanyes i pinyons;
ja fem una castanyada
i amb el Músic fem cançons.

Ricard Bonmatí. L'any tirurany. 2003

Il·lustrat per Roser Rius.

Perquè tenies llibres a la tauleta

                              He's more myself than I am.

              Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE

Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.

Laia Martínez i López [Laia MaLo]. Venus volta. 2018

Epíleg de Tomàs Arias.

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d'iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l'aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l'encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
-orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions-.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d'un ésser assenyat,
d'un home de cor noble.

De: Refugis camaleònics.

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer.

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós.

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

La dansa dels versos

Per fer un poema
necessito un vers
que sigui el primer,
que tingui el seu què,
que imposi el seu ritme
als versos següents
per tal que junts ballin,
sense perdre peu,
ja sigui un bolero,
ja sigui claqué.

Marc Granell. La dansa dels versos. 2009

Il·lustracions de Xan López Domínguez.

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.

Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo.

Premi Carles Riba 2000.

Patrimoni

The soul is not more than the body.
                                Walt Whitman 

allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.

Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016

Il·lustracions de Miriam Bue Díaz

Pròleg de Luis Fuente Pérez

Biblioteca, a l'hora de tancar

Els llums s'apaguen.
Se senten sols els versos
dintre dels llibres.

Se'n va la tarda.
El sol ens mira amb pena
entre dos núvols.

Aquesta vida:
un laberint efímer
de sol i pluja.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

Voldria escriure

Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps. 1998

Si puc

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla,
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies, 1968 [Menja't una cama, 1962]