Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...

De: Color del temps.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.

Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996

Rodolins

—Llibre, amic fet de lletra i paper,
la teva companya sempre vull ser.

—Una metgessa per a la salut
és molt de recolzament i ajut.

—La mimosa ha florit,
la fredor ja ha finit.

Rodolins. 2010

Lola Casas 
Francesc Chiva
Pere Cabaret

Nadala per als nouvinguts

Us vull dir «Feliç Nadal»
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Pròleg de Carles Duarte

Edició a cura de Mercè Ubach

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il.: Francesc Artigau

La salut

Tot nen ha de tenir
una vida molt sana,
i una salut ben adequada.
Un nen no es mereix
cap crueltat
ha de viure amb felicitat.

La salut és molt important
per a viure fins a ser gran.
Recorda, la salut i la vida
és el més important
per al dia a dia.



De Dret a la supervivència


Poema col·lectiu, dins,

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Ed.: Gisa Mohr, Esther Puig

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.

Tonko Maroević, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Traducció de Pau Sanchis

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!

Carles Salvador, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

El distreure's, l'oblit

Per l'home més que el son
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.


Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Cartes als Reis

Jo llegia les cartes als Reis,
dels infants d'una escola,
i amb els ulls entelats, no he pogut
acabar de llegir-me-les totes.

Quina viva confiança posaven
en els Reis, demanant,
barrejat amb joguines, que curin
la germana petita, o el pare,
o el dolor de genolls d'aquell avi
que no pot caminar...
Quant d'amor i d'esperança duien,
escrits per ells, els mots «salut» i «pau»!

Com es pot, des del Cel, desoir-los?
De tan pura i sincera, esborrona,
la tendresa de cor dels infants.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

Diada

Coneix un caminet de campanya

qu'és amic dels joves en amor;

qui hi passa salut i pau guadanya

i trobarà carinyos sense por.

...

(Fragment)

Antoni Ballero De Candia, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Projecte gràfic: Margherita Sechi

TUU

Pessic obert. Pastora del camí.

Borla de la muntanya. Ala barquera.

Nina de salut. Gota del destí.

Ramell blancvestit. Copa de foguera.

Barana dolça. Rosa de coixins.

Tro de rosada. Niu de la frontera.

Flor de la llibertat. Follet de brins.

Arracada del cel. Astre i bandera.

Sang del repòs. Anell. Mare brillant.

Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.

Serrell d'abril. Aigua primordial.

Maduixa de claror. Porta amb senyal.

Cascavellet del sol. Nus de fulgors.

Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.

Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició de Glòria Bordons

Dècima

No seré pas jo, Joana,
Qui et parli del que he perdut:
Pujar als cims amb tramuntana,
Ballar a la Vall, amb ufana,
Assolellar-me a l'eixut,
Moure l'arjau del llagut
I anar a la Selva en tartana.
Seré aquell qui fa salut
Per fer els cent de la gitana
I dir, com ara, Joana...

                       Josep
                 El Port de la Selva, 18.IX.71


J.V. Foix.  Entre algues, do'm la mà, 1997

Lo desconhort, VI

-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?

Per què no us consolats en lo Rei de salut

qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?

(Fragment)

Antologia general de la poesia catalana, 1979

L'elefant

Salut i alegria
jo so l'elefant
el forçut més gran
que la terra cria.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.



Josep Carner, dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO. 1997

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

Ara

Ara ja hi és tot
el meu seny es plau,
ja m'ha fet avís
la letal follia,
sobreeixint salut,
alegrança i pau
ho veig tot fulgent,
flameja un nou dia.




Maria Carme Martínez i Martorell, dins,

 Vint-i-vuit poetes i un homenatge, 1998