M'ha semblat sentir

M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.

                           Lleida, 1954

Rosa Fabregat. Estelles. 1979

Estimes

Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.

Etern.
Vet aquí
el teu succedani.

De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII

Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998

La lent del microscopi

La lent del microscopi
eixampla la visió
del tercer ull, on neixen
les paraules. El porta
a la cova amagada
a la mateixa entranya
de la vida... i en fa
matèria de poema.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Diria

Diria que l'amor humà,
caducifoli, o perenne,
per ser complet
i rebrostar
en cada nou cicle,
hauria d'haver provat
el teu tast,
que l'agnòstic,
per a donar-li un nom,
potser anomena intel·lecte.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg: Francesc Pané

Dos velers blancs

      Baixa, sol resplendent, poc s'ocupaven
      de tu; no et coneixien, oh sagrat,
      car sense esforç i amb calma
      damunt els qui s'esforcen t'has alçat.

       Johann Christian Friedrich Hölderlin



Dos velers blancs
es creuen sobre el blau.
La línia de l'horitzó
la depassen les puntes de les veles.

El cel i el mar
tenen dos punts de contacte.




Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011). 2012

Pròleg de Carme Vidal.

No oblidis aquest recer

No oblidis aquest recer 
de compassada clepsidra,
jardí assaonat, fidel
reialme. Deixa que fora
       xisclin les gralles,
es mosseguin els taurons,
       tresquin les cabres,
i la brea de l'asfalt,
estovada per l'enveja,
       envesqui les ànimes.
Mantén-te al marge del llot
que enverina fals la vida.
Siguis fidel a l'espurna
que bressola dia i nit
els teus íntims engranatges.
El vol plàcid del colom
i el trencat del rat-penat
són les teves potents ales.



Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Pròleg de Ramon Folch. 

Poesia. Música de l'ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s'expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l'ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l'ànima, teixida amb paraules.



Rosa Fabregat


Dia Mundial de la poesia 2019

Què seria la vida

Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Llegir

La meva llengua, cada àtom de la meva sang,
venen d'aquesta terra i d'aquest aire 
                                    Walt Whitman


Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.






Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003. P. 100

Pròleg de Francesc Pané.

En els objectes quotidians

En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!



p. 81

Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg de Francesc Pané.

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.




Rosa Fabregat

Es troba en el llibre:

Poesies amb suc. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Soc la seva ombrel·la

Soc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.




Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Aixeco les persianes

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?




Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Rodona, transparent, cristall de roca

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà
dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.




Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,

sense desviar-se gens ni mica,

justament per on circulen

les aigües de la pluja,

cercant l'aigua que no hi és

i la protecció que no té.

Com la desitja

aquesta protecció,

immergida en la nit fosca

que tapa el carrer,

i la boira que puja

peus amunt!

V

Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008

Il·lustracions de Joan Descals.
Pròleg d'Isidor Cònsul.

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans
que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003