21 escriptores per al segle XXI. 2004
Edició: D. Sam Abrams
 |
| Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentir; l'esglai que sentiria la bergantella tendra que es creia tota sola, si s'adonés de mi! I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar? Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013 |
 |
| Llavores un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entrà una joveneta amb el cabell a lloure, que un raig de sol feria com nimbe resplendent. Amagatall cercava per treure's una pua del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet; s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua que més amunt tenia una blancor de llet. Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013 |
 |
L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013
|
 |
| Dins magnòlies ens vam perdre, sota mil constel·lacions rèiem. Gràcies a això mai ningú ens prendrà el que vam ser. Maria Coma |
 |
| Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí que per guardar sa filla del seu costat nascuda en serra transformant-se s'hagués quedat aquí. (Fragment) Jacint Verdaguer, dins, Antologia general de la poesia catalana, 2012 |
 |
| Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en l'aparició d'organismes cada vegada més complexos, entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un punt i a part. (Fragment) Toni Gisbert. El mico destronat, 2008 |
 | ||
| "La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què llegir, ni quan, ni com" Doris Lessing |
 |
Hi ha educadors amb estil educatiu assertiu que tenen
una perspectiva evolutiva del seu alumnat, i això fa
que entenguin que l'aprenentatge es desenvolupa
amb temps i que l'error és necessari per aprendre.
Amb aquest enfocament l'educador reconeix i
felicita els seus alumnes pels esforços que realitzen
per aprendre, i només reprova els comportaments
especialment greus, prenent una actitud de paciència
i tolerància. Aquests educadors tenen una visió
evolutiva del seu alumnat i confien en la capacitat
d'aprenentatge d'aquest. Els alumnes educats per
persones amb estil assertiu desenvolupen un
autoconcepte positiu, interès per aprendre i
confiança en la pròpia capacitat d'aprenentatge.
(Fragment) |
 |
| Torna l'enyorament d'aquella terra de pomeres i prats, oliveres al flanc de blanes comes i d'altes claredats en la blancor del cim. La cançó dolça del curs lent de la Tet i l'argentina veu de la campana venint de Codalet... Oh terra de Conflent, com vares prendre'm! D'un meu amor bressol, fet del perfum tenaç dels teus camps pulcres i del benigne sol que savi va pintant les teves gràcies amb un pinzell tan fi. Fet de cançó de riu i d'hores calmes per un ample camí... Torna l'enyorament... Amb passa lenta m'endinso pel record tan dolç i tan punyent com una rosa que em reposés al cor. I veig a dintre meu altra vegada aquell rostre estimat, i et veig a tu, país, com un bell somni perdut en ser abastat. Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
| Qualque cosa resta encara dels estius tan enyorats, qualque cosa que es renova amb dolcesa sempre igual. La claror dematinera que és daurada, com abans, fa reviure l'alegria infantil dels primers anys. Si en veig de coses que foren i que semblen retornar! A les mortes rebesàvies els besnéts van retirant. Oh, els vellets! -els pintaria- prou deixaren qui els semblàs! Hi ha garbes per les eres, oronelles pels teulats, alegries a les noces i plor viu als soterrars. I en la cursa de la vida que s'esmuny en santa pau, qui diria la bonesa del sol, de l'aire, del pa? Maria Antònia Salvà. Lluneta del pagès, 1952 |
 |
| Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís; jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa que s'allunya, de mos versos dins l'esbart voleiadís. Maria Antònia Salvà. El retorn, 1934 |
 |
Sovint m’enfado amb el teu món
Petit, tancat, humit I sense retorn Sí, m’entristeix el teu món Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Sí, M’he perdut a l’horitzó Sí, He vist l’albada plorar Aquí i enllà Com un cargol sense mar He sentit tants cops el teu crit Donant voltes sobre el meu pit Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Joana Serrat |
 | |
| Esdeveníem esguard orbat pel ferro roent del vespre. Ara començo a davallar pel somni. Una sobtada hostilitat de proes me'l van rompent a trossos. Despullat, l'aire s'adorm al llit amplíssim d'un sol de posta. Se'm fa més clara, quan en nit m'empresono, la resplendor de l'alba del vinent dia. Escolto el serè càntic que vol alliberar-me. Regalimosos salts de dofins plategen la llunyania. Els rems s'endinsen per quietuds de l'aigua. Nauxer, governa pors abissals que sotgen, enemic batre d'ales. Salvat, acull-te a l'alta llum d'uns versos que tant estimo. a cura d'Olívia Gassol |
 |
La sinceritat o veracitat és un valor social
perquè fa possible la convivència; encara més,
la convivència es fonamenta en la presumpció
de la veracitat. Si no creguéssim en la sinceritat
de les persones, no seria possible la convivència.
Encara que sapiguem que ens poden enganyar,
la vida social només és possible si suposem que
ens diuen la veritat.
(Fragment)
|
 |
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer, dins,
|
 |
| El bou pesant, veient la gent que tantes coses oferia, diu que volia fer un present al dolç Infant de l'establia. I quan minvà una mica el fred i l'Infantó ja no plorava, sortí amb pas lent, dins l'aire net, sota la nit florida i blava. Va caminar per fondes valls i resseguia la carena. Sent el clarí de tots els galls, però ja du la rica ofrena. Saltant de goig i bruelant, el bou baixà de la muntanya, i s'oferia al dolç Infant amb una estrella a cada banya. Marià Manent, dins, |
 |
| ...la poesia, així que és comunicada, ja és dels altres -i pobra poesia la que no pot ser dels altres-, que la completen i hi troben sentits, relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287). Carles Riba, dins, Reduccions, núm. 100, p.215 |
 |
| IX La flor del taronger ja no la colliré, que ve l'hivern. Rosa Leveroni. Presència i record, 2013 |
 |
| La importància del domini de la paraula dita, i
particularment de dir el vers de Nadal, es deu
al fet que posa a prova un enorme conjunt
d'habilitats extraordinàries indispensables per
a la futura sociabilitat dels individus i les
comunitats. En conjunt, les podríem anomenar
qualitats comunicatives, però enteses en el
sentit més ample. Per començar, hi ha
l'entrenament emocional per superar la
vergonya d'una situació que posa qui diu el
vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,
d'altra banda, és que aquesta timidesa no se
supera amb desvergonyiment sinó per l'acció
ritual, ben pautada i, per tant, a través del
domini de les regles de la sociabilitat.
Fragment
Salvador Cardús, dins,
50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
Ed.: Jaume Subirana |
 |
Encara que ens importin molt els grans ideals,
els projectes a llarg termini..., aquests només causen
alegria quan s'aconsegueixen, si s'aconsegueixen.
Per això, cal que parcel·lem els plans ambiciosos
en esglaons assequibles tant pel que fa a les
possibilitats com al temps. D'aquesta manera,
la felicitat i l'alegria seran sempre presents en
les nostres vides.
(Fragment)
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
|
 |
| Què li darem al Noiet de la Mare? Què li darem que li pugui agradar? L'ovella diu: -Esquileu-me la llana, que un matalàs ben tovet se'n farà. Diu el vell pi: -Recolliu-me les branques i enceneu foc per donar-li escalfor. -Muuuuunyiu-me bé -diu la vaca calmosa- i de la llet deu-li un bon petricó. -Jo faré mel -diu l'abella feinera- que el llavi tendre li pugui endolcir. -Jo -diu el vent- arracono les boires perquè l'Estel il·lumini el camí. -Si tingués veu -diu la flor-, jo voldria fer-li cantades bressant-lo en el llit. El seu desig ple d'amor fa el prodigi. Sense cantar-li, l'Infant s'ha adormit. Joana Raspall, dins, 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, 2008 |
| El cap de govern d'Andorra, Òscar Ribas, pronuncia el discurs d'ingrés del Principat a les Nacions Unides, davant la seu d'aquest organisme mundial a Nova York. Andorra es converteix així en el 184è Estat de les Nacions Unides reconegut i subjecte al dret internacional. Òscar Ribas fa el seu discurs en català, i es considera el primer cop que es parla català en aquesta seu. En el seu parlament diu: Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les nostres arrels. I les nostres arrels són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March, i Salvador Espriu, la quina es parla des de Fraga -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat. Carles Capdevila. Nova York a la catalana, 1996 |
 |
| Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa. Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa les antigues paraules collies que obliden els savis i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant, net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua. Sol resseguies les altes arrugues del nostre país -cap a quina cacera més noble que isards vagarosos! Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit -ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat! Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
 |
A Salvador Espriu en prova de gratitud
Pins i piscines,
visibles torres, aire net
de l'alba.
Tardor de la mar: sol temperat
damunt serenor d'ones.
Teresa Grau Ros
|
 |
Passen les tres estajons,
hivern,
primavera
i estiu.
Tu esperes lo tou moment,
només tres mesos de vida.
En l'ària
perfums de fulles seques
cauen malenconioses
en el jardí
en aquestes jornades
de vent.
Giuseppe Nieddu, dins,
|
 |
Les llibreries catalanes sempre han estat molt més que un comerç de proximitat.
En efecte, es pot ben dir que la xarxa que conformen arreu del país suposa un
important actiu a l’hora de promocionar la lectura entre la ciutadania perquè
han actuat com a veritables agents culturals a l’hora de difondre i apropar els
llibres i els seus autors als lectors. Aquesta tasca s’ha fet de manera natural i
altruista, si bé poc sistematitzada, per la qual cosa avui no disposem de dades
prou completes i exhaustives de la seva activitat regular. Tot i així, n’exposem
les característiques principals i n’assagem una valoració de conjunt.
(resum)
de Biblioteques, Llibres i Lectura. (2012). v. 2. p. 152
|
 |
|
Plou, els poetes surten a plegar els cargols de les metàfores. Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002 |
 |
| Al Txistu Acariciaves la pluja negant de cristalls el riu del teu cos. Acariciaves la pluja, agosarat ludòpata de l'aigua i del fang. Acariciaves la pluja i ara ella t'amassa amb terra i sements. Acariciaves la pluja... ... et somnie vegetal rebrotant en l'horta per reiniciar el camí de la vida. Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002 |
 |
| Una a una, en els meus ulls ordeno les vides conegudes. Casa, carena, barca, ample respir de l'aigua, clara rosa. Amb paraules sempre noves vestia la tarda ja nascuda. La nua tarda, que de la llum sortia al mar i a la muntanya. Salvador Espriu. Poesia, 2013; a cura d'Olívia Gassol |
| I si ens hi abandonàvem? El gorg respira espases; als rius, s'obren ferides de carn blanca, la nit destria espines sobre els arbres. No hi haurà, per a l'ànima, cap llera? Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta? S'emparen els teixons dels túnels de l'instint: sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire. Susanna Rafart. La llum constant. 2013 |
 |
| Com un gran ram de roses blanques el teu record que m'acompanya, de tanta llum et soc deutor que em sobra espai i em sobra tarda, tot se m'emplena amb el teu nom que repeteixo, Laura. Ombra de mar la veu que et crida i vent de somnis la mirada, penso el silenci empresonat en els acords d'una guitarra i tot s'emplena del teu nom que repeteixo, Laura. Tanta esperança compartida fa més possible l'esperança, rossola el temps pel tornaveu harmoniós de les paraules tal com rossola pel teu nom que repeteixo, Laura. Tots els camins per acollir-te, tots els ressons per enyorar-te i el teu somriure fet cançó molt més enllà de la recança per gronxolar-me amb el teu nom que repeteixo, Laura. Et sé molt lluny però em convides amb els ulls clars a recordar-te i ara amb un gest desmesurat faig del teu gest el meu miratge per perdre'm sempre en el teu nom que repeteixo, Laura. Lluís Llach. Estimat Miquel. 2013 |
