Potser li mancava una humil saviesa.
No volia esperar-se.
Les fruites sucoses, les belles magranes
s'allunyaven, tímides, tremoloses
d'unes mans massa àvides, com urpes o becs.
Mai no va alçar-les ben a poc a poc,
amb gest d'acaronar la pell tibant.
Així ens fuig la bellesa, de vegades,
i ens deixa exhausts, i clivellats els llavis,
fins que aprenem passes lleus i una tendra
tenacitat als dits i a les paraules.
Fugissera llavors, còmplice a contracor,
molt clara entre les ombres
brilla i llisca
la font.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada