Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cicles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cicles. Mostrar tots els missatges

12 de març 2021

Abril

He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.


Fragment.


Carles Camps, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50

26 de febrer 2021

Falguera del Burren

A Milagros Salvador


Les calcàries vestides de gris
es dilueixen amb el plor,
deixen petites fissures
on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,
com un protal·lus,
segueixen dins de la terra
en aquest clima desfavorable
que han marcat els dies
en el darrer temps.

Ara comença
la fecundació de la teva força,
del teu jo que emergeix:
sortiràs de la terra com una falguera
amb frondes que faran possible
captar la llum.

Tindràs esporangis,
esperances, cobertes
per cutícules resistents,
cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar
la teva estima, el teu somriure,
la teva seguretat, el teu jo,
el teu cicle.




Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

09 de gener 2021

Cristall líquid

La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.

Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:

la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.

Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.

Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracións de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

31 de març 2020

Diria

Diria que l'amor humà,
caducifoli, o perenne,
per ser complet
i rebrostar
en cada nou cicle,
hauria d'haver provat
el teu tast,
que l'agnòstic,
per a donar-li un nom,
potser anomena intel·lecte.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Pròleg: Francesc Pané

05 d’agost 2019

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima
d'un gran arbre que, sense fatiga 
i silenciosament, en governa la vida»



                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)



Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,
l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,
la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca
quan s'acompleixi el cicle,
i així, any rere any,
esdevindrà, sempre igual i diversa,
en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,
l'univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.



Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesiaFebrer 2001, núm. 73-74. p. 25

23 de gener 2016

Els anys

                              A Anna Murià



Hi ha aquest coratge tan teu
amb què fas front als estralls
del temps. T'aguanten l'humor
i el seny. Contemples els anys
emmirallant-te en exemples
de moltes vides tan plenes
com la teva, i per això
també ets el nostre mirall.
Veus l'inici i el final
del teu cicle amb un serè
equilibri. És natural
per a tu allò que temem
els qui voldríem tenir-te
per un sempre que durés
tant com duri el nostre sempre.



Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

28 d’octubre 2015

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten
tonalitats més netes al paisatge
i fan l'ombra dels arbres molt més densa.
Així creixem, i els anys són una pedra
de formes consuetes, que no llasta
la ingravidesa mòrbida dels somnis
ni afeixuga el delit de les mirades.
Tot és en tot i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.





Miquel Martí i Pol. Les clares paraules1980

04 de març 2012

La naturalesa de les coses

La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.

He nascut

embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009


05 de febrer 2012

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,

que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades

hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs

que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

27 d’octubre 2008

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.





Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999