El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Nit mallorquina

                                   Fem en terra un ample cercle,
                                   per quan tot d'una hi surti al mig la flor
                                   del ser-mirada-intensament

                                                                  JOAN VINYOLI

        Som jo. Camín de vora mar
   amb una retxa de salobre i d'horitzó
escrita a les temples. De tard, m'has dit,
   vendré a cercar-te amb bicicleta,
  per enfilar les avingudes del capvespre
amb el cor buit de secrets. Demà, si plou,
            nedarem dins la mar gran,
            per sentir redundar l'aigua,
            per sentir cantar les algues
         i enganar el neguit dels peixos.
              Segurament serà tranquil,
          maldament tengui algun neguit
com un mac de torrent a les espatles,
 com una ametla que se'm fa amarga
       qualque pic. Som, me dius,
       la polseguera d'altres temps:
          fetes així, de ponentada,
     ben de garbí, de batre a l'era,
           de tela fosca de la nit.
No hi ha misteris. Serem amigues.
      Serem amants. Embullaré
els teus cabells ben bé amb els meus,
       fent una trena fosca i clara:
         serà l'amor. Serà de nit,
   dins la mar gran. Serem felices.

                     Girona, Sant Narcís i 2011

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Natura d'aigua

    poema de tres tankas

Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.

Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,

Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.

Anna Cortils Munné, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

Amistat

Forja de cadena
tants anys confegida,

regust d'algues i salabror
en un mar de bonança.
Cap desventura
pot separar
l'amistat que creix,
el somni
d'uns mans encaixades,
d'un crit fidel
fins que se'ns emportin.

Albert Pera, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019

L'amor i la mar

L'amor i la mar són un rellotge
connectat amb la lluna,
així els crancs, així l'alga
així la medusa, així el meu cor.

D'Imatge damunt l'aigua.

Hilari de Cara. Refraccions. 2015

Premi Carles Riba 2014

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.

Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí

Tridimensional

Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.

Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.

O el que és el mateix:

Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.

Sempre en descens
fins que us trobeu.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Il·lustracions: Ana Cabello

Epíleg: Esteve Plantada

Flamenc

Dins l'aigua mansa, ell,
color de rosa,
lentament es posa.
Les potes són dues canyes,
el bec negret i encorbat,
i el coll com un tub de goma
cargolat.

Els flamencs són elegants,
trien, per al seu banquet,
crancs, algues i algun peixet,
i de les gambes són fans.

Quan s'envolen cridaners,
a centenars i milers,
deixen el cel tot rosat,
i el públic bocabadat.



Josep Vallverdú. Bestiolari 2. 2017

Il·lustracions: Manuel Cusachs

Pròleg: Josep-Lluís Carod-Rovira

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Les algues ajagudes a la platja

Les algues ajagudes a la platja,
després del temporal,
em porten el perfum de jorns llunyans,
de ribes resseguides sempre amb tu.
La lentitud del temps a favor nostre.
Els ulls robats pel mar eren netíssims
per mirar i veure:
la llum de la badia,
polsims de tramuntana,
la calma i els miratges.
Era perfecte el quadre
en què tu i jo pintàvem tots els somnis.
Ara que el temps no és pas aliat nostre
em resta un lleu dibuix
de tu rere la pluja
que cau suau i persistent al bosc.


Quima Jaume

De: Cinc autògrafs inèdits de Quima Jaume a cura de Rosa Ardid, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2019, núm 112, p. 15

Gairebé cançó

                    De Al sud de les teves mans


Llum a les algues
noves del dia.

Tu dorms encara.
Aixeco l'ona
d'una paraula,
després una altra...

Jo soc el mar,
tu la muralla.
Amb els meus llavis
d'escuma i aire
beso la vela
de la teva ànima.

Sol a les barques
abandonades...



1945



Agustí Bartra. Alguna cosa ha passat : una tria de poesia transparent. 1995

Edició: Anna Murià.
Pròleg: Miquel Desclot.

Tots els camins

Tots els camins de llum són nostres:
                 la sorra,
                 les hores
                 i l'aigua.

Totes les fites de llum són nostres:
                 les veles,
                 les algues
                 i els núvols.

Totes les veus de llum són nostres:
                 la proa,
                 la popa
                 i el rumb.

Totes les marques de llum són nostres:
                 la vida,
                 la pàtria i
                 l'amor.




Guillem Viladot, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999 

Edició:  Núria Feliu

Bàlsam de mar

Amb un poc de porpra cristal·lina
i alfàbrega collida de nit.
Amb brases d'aigua i polsim de serpentina.
Amb pluja de tempesta i algues en confit.
Amb escates de lluna i un plat de macarrons amb tonyina.
Amb passió d'un bes exquisit.




Josep Ballester, dins,

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.:  Mercè Galí

Miro la tela en blanc

Miro la tela en blanc,
no hi ha punt més exacte al meu planeta:
per ell han envellit sextants i brúixoles,
rutes i llocs, les formes del relat
en llavis molt antics forçats a viure;
anemones i algues, la matèria
tantes tardes creada des del foc.
L'ofici de mirar-lo em sacrifica,
ocupo el seu present, m'acosto al mite




Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Pròleg de Manuel Forcano

IX

He penjat la guitarra a l'escàlem

i he deixat la balada nedar sola

a l'impuls del corrent.

Poso el rem musical arran de l'aigua,

just a nivell,

i l'harmonia puja

des del pou del ressò,

xopa d'escuma, enribetada d'algues;

polsa la pauta oberta de les cordes

i vibra commoguda la ribera.

Alícia Tello. Calaix d'ocells, 1991

Pròleg: Màrius Sampere

En el silenci

          musique souvent me prend comme une mer!

                                                           Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

que tanca l'Univers en el meu esperit,

la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,

puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,

i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,

més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,

jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l'estreta salvatge

dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

                                           18 març 1937

25

Màrius Torres. Poesies. 1977