Lliçons d'anglès

Quan li tocà cantar a Desdèmona

–i tan poc viure li quedava–
no pas d'amor, la seva estrella,
de salze, salze sanglotava.

Quan li tocà cantar a Desdèmona
–i enfortida la veu l'arrossegava–
vers ella, pel dia negre, el negre diable
salms de rius en plors portava.

Quan li tocà cantar a Ofèlia
–i tan poc viure li quedava–
com fa l'espiga en la tempesta
tot el fenàs del cor gronxava's.

Quan li tocà cantar a Ofèlia,
l'amarg dels somnis l'ofegava.
Amb quins trofeus un brot de salze
i celidònia s'enfonsava?

Deixant les passions, com vells parracs
de l'esquena tombar, amb la mort del cor,
entraren a l'estany dels móns, llurs cossos
mal aimats, a amarar i a entabanar.

Estiu 1917

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 338-341

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Vent de nit

Han callat les cançons i els borratxos.
Que, ben d'hora, demà, cal llevar-se.
Mor la llum a les isbes. I els nanos
de la festa retornen a casa.

Corre el vent, desbocat, i a tots mostra
un mateix caminet d'herbes altes,
tant per ell com per tota la colla,
per on torna d'aquella vetllada.

I travessa la porta capcot.
No li agraden les gresques nocturnes.
Ara vol fer les paus amb el món
i s'embranca amb la nit en disputes.

Són davant del jardí i de la cleda.
Discuteixen, tots dos, i no paren.
Les disputes, atents, les segueixen,
apinyats al carrer, rengles d'arbres.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

El Premi Nobel

Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.

Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.

¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.

I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.

1959

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Després de la tempesta de neu

Calma de després de la tempesta,
quan arriba a tot el volt la pau.
Sento veus, en un moment d'espera,
veus de la canalla, riu enllà.

M'erro, m'equivoco tal vegada,
dec ser cec, o m'ha marxat el cap.
Com de guix, com una dona blanca,
tot d'un cop, l'hivern, a terra, cau.

Des de dalt, el cel veu les parpelles
closes, mortes, amb admiració.
Tot és neu: el pati i cada estella
i, en els brancs dels arbres, cada brot.

Glaç al riu, i el pas, la plataforma,
bosc i vies, rasa i terraplè,
tot fixat en formes portentoses
sense arestes, sense res malmès.

I de nit, al trenc d'una alba nova,
surts del llit d'un salt i, mig despert,
proves d'encabir-hi, en una estrofa,
al damunt d'un full, el món sencer.

Com van ser esculpits troncs, soques i arbres,
i al voral del riu tots els matolls,
vols escriure el mar de les teulades,
la ciutat nevada i tot el món.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Juliol

Corre un fantasma dins de casa.
Va amunt i avall, va a tort i a dret.
Dalt a les golfes, fa ombra rasa...
Sí, dins de casa, hi ha un follet.

Tot ho regira quan li rota,
i s'entafora pels racons:
del llit, amb bata, en surt de sota,
i a taula esbotza els tovallons.

Mai no s'escura els peus quan entra;
com ballarina, com el vent,
mou l'aire, i és un mal de ventre
que es recargola irreverent.

¿D'on surt l'entremaliat salvatge,
fantasma doble, llampec viu?

Hoste vingut d'un mal viatge,

mal dispeser que ve a l'estiu.

Tota la casa li fem bona,

i s'hi reposa tant com vol.

La lloga tota i ve quan trona,

perquè ell és l'aire de juliol.

Juliol, quin desmanec de roba
que s'enllapissa amb llapissons!
Juliol, planant per on li prova,

baladrejant pels finestrons.

Badoc grenyut, treus de la prada

l'olor d'herbei, d'anet al vol,
til·lers i estepa perfumada,

per tu, que ets l'aire de juliol.

1956

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala