Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de juny de 2010

KITHOU

Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'Invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.

dedicat a Christine Marc


Pau RibaCançons i poemes, 1968

Llegint Ovidi a la platja

Nedaves.
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.

Vas emergir regalimant

i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.



Manuel Forcano. Corint, 2000

Amb vós voldria parlar

Amb vós voldria parlar,
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.

Anònima


Cap home és visible: poesia catalana medieval, 2010
Ed.: Dolors Miquel
Pr.: Stefano M. Cingolani

Ni de corretges

Ni de corretges,
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.




Felícia Fuster. Obra poètica, 2010
Ed.: Lluïsa Julià

29 de juny de 2010

Els estanys...


Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...

Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,

escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...

Els vermells i els blancs de les barques

que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...

(Del cel estant,

el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)




Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni, 2008



28 de juny de 2010

Són els amics

Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.



Margarita Ballester. Els ulls, 1995


La veu melodiosa

El senyor Malagelada repetí per a ell mateix la
primera estrofa de l'Excèlsior:

Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.

Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.


(fragment)


Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002

Aire

Sant Celoni-Plana del Coll 12-10-2008

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).


Gemma Gorga. El desordre de les mans, 2008

De les misterioses coincidències

En Patufet. Conte català
... en Miquel deixà anar la bossa i es va
sentir com si fos un estrany dins el mar,
i es va adonar que aquella tensió interna
que sempre l'havia envaït havia desaparegut
del seu cos. Es va girar. Veié que n'Elisenda
l'esperava a la platja i s'alegrà. Ja no
dubtava que n'Elisenda li agradava.

(Fragment)


Guillem Rosselló. L'estranya presència, 2000

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d'alçada

per un metre cinquanta d'amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa

i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William

Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d'un artista adolescent
que

em va crear una úlcera a
la ploma.

A poc a poc deixava

de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit

les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare

que no havia obert mai un llibre
també l'amarava de devoció. La llibreria

Llibres a una casa de pobres!


Religiosament es cuidava que la pols

no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera

quan hi passava per davant.

Satisfet d'haver pogut comprar

la mar a la seva filla.


Antònia Vicens. Lovely, 2009



27 de juny de 2010

Ets bella com un àngel escampant

Ets bella com un àngel escampant
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009


Desfici


Ja hem sopat.
Però ha hagut d'anar-se'n.

Què és el desig
que m'ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat?



Manuel Forcano. Llei d'estrangeria, 2008

Una faula necessita la seva extensió. Potser és

Roserar del Parc de Cervantes - Barcelona per Teresa Grau Ros
Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.



Susanna Rafart. Baies, 2005

Fes-me un petó

La boca a la boca i la parpella closa.
J. Salvat-Papasseit


Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.


Josep Ballester. Oasi, 1989


El cavall color de rosa

Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.


Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins

Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.

26 de juny de 2010

Sovint arriba

Sovint arriba
pel sender entre bardisses
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.

Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...

fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.

Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.



Castellar-Fontclara, 1984-1993


Miquel DesclotCom si de sempre, 1994

25 de juny de 2010

Bernat Metge


Platges de Barcelona per Teresa Grau Ros
No és per ofec dels meus cercles impropis
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.



Susanna Rafart. Baies, 2005

Postals no escrites

Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen

Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes

El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada

Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa

Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol

Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos

Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci

Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de perdres

Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra


(Selecció)



Felícia Fuster. Postals no escrites, 2001

Pr. i il.: Albert Ràfols-Casamada
Epíleg: D. Sam Abrams


Arquitectura


Avancem amb el català
La meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu
. Carles Riba




Quan tota era desfeta com una casa

erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,
al ciment de la teva confiança,
al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,
i a l'arquitectura i plànols
que veig reflectits
quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta

he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.



Assumpció Forcada. Ecosistema, 1998


20 de juny de 2010

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles


Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999, 2000

Al cim del Fuji

Fuji
Al cim del Fuji
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cèrvol jove!


Contes d'Ise, 2005 ; trad. Jordi Mas López

15 de juny de 2010

Les vides poden ésser belles

per les seves qualitats diferents,
per llur abandó, o per llur fermesa.
Hi ha vies melòdiques, com hi ha
vies esculturals. Solament la música,
una certa fuga de Bach, certa sonata
de Mozart, em sembla que expressen
tant de fervor, de calma i de facilitat. (...)

(fragment)

Marguerite Yourcenar (El temps, aquest gran escultor, 1984)

11 de juny de 2010

Pròleg a El quadern daurat


Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt

de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,

l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no

es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure, 1996

Tr. i ed.: Jordi Larios

6 de juny de 2010

Després dels mots

Universitat Pompeu Fabra
A Claudi Montañà


Els mots són gent de caprici. Vam escriure
groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia
arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors,
però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no:
magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang?

Hem volgut posseir-los i han fugit:
inabastables i durs, ens somriuen amb engany,
ens estiren els rems i se'ns enduen.



Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

El bloqueig dia a dia

Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?

Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.

(fragment)

Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)

4 de juny de 2010

A Catalans de 1918,

Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:

Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-


J.V. Foix.
No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009

Turquia

Un entrepà a İstanbul per Teresa Grau Ros
Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.


Madrid, maig 1936





Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica, 1949