Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris besades. Mostrar tots els missatges

29 de desembre 2023

M'ha semblat sentir

M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.

                           Lleida, 1954



Rosa Fabregat. Estelles. 1979

13 d’agost 2023

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.



Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac


Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

05 de juliol 2023

Amants a l'autobús de Brno

Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.



Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014

Pròleg de Monika Zgustova

27 de febrer 2023

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.



Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

12 de febrer 2023

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.




De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.


Josep Carner, dins,


Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

18 de setembre 2022

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.



Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

02 d’agost 2022

Lletania de la mare

Tu, que donares el teu millor bes
                                      per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
                                      del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
                                      del dolor de lliurar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
                                      de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
                                      amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
                                      pel plaer d'ajudar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
                                      i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
                                      l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
                                      tot un món per donar-me;
             BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!


                                                             1963



De: Vivències.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

10 d’abril 2022

Les oliveres

                          A Josep Pijoan


Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!

I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.

L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,

d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.


Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

29 de març 2022

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...


Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.

16 de febrer 2022

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!


Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953

07 de setembre 2021

Tardor

Torna, amic, mon amic, a mon cor,
que l'hora de l'amor
ja és quasibé passada.
Torna, amic, mon amic, a mon cor;
s'esfulla la flor
que em va dar l'aimada...
Torna, amic, mon amic, a mon cor!

Lo Juliol roent va dur-me besos
d'uns breus llavis encesos
que em van fer oblidar de l'amistat;
mes sadolles de besos i abraçades
les ànimes, llassades,
paeixen la ventura que ha passat.

Avui, al fons dels ulls d'aquella amiga
hi jau allargassat l'avorriment;
que reposada estiga
fins que torni a vení'l desvetllament!

Entretant, torna, amic, a la pau dolça
de mon constant i veritable amor;
torna, amic, a l'afecte d'algun dia,
que t'ho demana, humiliat, mon cor.

L'amistat és lo port de la bonança
on s'aplaca l'embat de la maró';
hi corre, vela estesa, l'esperança,
quan nàufraga s'escapa dels mars de la passió.




A cura d'Enric Casasses

21 de juliol 2021

Obra incompleta

Terra accidentada, en diuen.
Barrancades i turons, penya-segats
esquitxats de planes rebels, i turons disposats
a ballar, sempre.
Paisatge erm.
Trossos d'un trencaclosques gegant,
de peces solitàries, que s'estiren per trobar-se
i no arriben.
Obra incompleta que descansa quieta
en un marc blau cristal·lí
que va i vé.
I ell, sí, besa terres llunyanes.
Hi porta i en porta
i no para mai quiet.
Tan inquiet és que sacseja l'obra
i hi produeix esquerdes.


Asmaa Aouattah. Entre cendra i foc. 2019

29 de juny 2021

Cant de juny

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra;
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny.

Pel Juny, les riallades
replenes d'ardentor;
pel Juny, franques besades
de boques ressecades
per lo caliu del cor.

Pel juny, lo gran misteri
esbadellant-se en llum;
pel Juny, tot l'encenseri
del món, ple de perfum.

Pel Juny, la santa Vida
entrada ja en son ple,
triomfanta i enardida,
volent ésser fruïda
de tots a la mercè.

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra,
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny!



Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Ed., pròleg i dibuixos: Enric Casasses

05 de juny 2021

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.


Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

23 d’abril 2021

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

30 de març 2021

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.




Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

30 de gener 2021

Habitacions de la perifèria

algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos


Dorta Jagić, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119

Trad. Pau Sanchis

05 de gener 2021

Neu i lluna

El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...

La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!

Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca

que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...

En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!

La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.

I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.

Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona

amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...

                   15 de gener de 1946



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

27 de novembre 2020

la paraula primera

                                                                             "Existim en el miracle."
                                                                               TXEMA MARTÍNEZ



Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.

Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.

Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.

Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.

Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.

Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.


Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018

XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018

Pr.: Jordi Pàmias

22 d’agost 2020

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues