Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.
I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.
Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.
Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent
