L'estació es fa més fosca

L'estació es fa més fosca
quan s'encenen rectangles
de llana i de mimosa.
Els vagons de la nit
gemeguen als extrems
de l'orella cansada.
Que dormin les gavines
i així les mans de l'ombra
s'inventaran paisatges.

Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos: Olga Xirinacs

Pròleg: Josep A. Baixeras

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.

Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Un any sense estacions

Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.

Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.

Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.

24

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

Quatre estacions amb toronja a les Terres de l'Ebre

Primavera blava
sota un ametller,
curullades branques
de flors de paper.

Un sol de rialles
i nens al carrer,
amb la fruita dolça
serrada a les dents.

Dormen a la soca
les filles del vent.
Trulls abassonats
d'astorat vermell.

I arriba la nit:
feixuc reguitzell
d'olives rodones
penjades al pit.

Tota la natura
relligada a un riu,
vessador de vida,
trobador furtiu.

I, de la toronja,
ja no en puc dir res,
que el poema acaba
per excés de pes.

Imma Penna, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau

Estudi introductori a cura de Pere Poy

Il·lustracions de Santi Alfonso

Naturalesa de la passió

    La passió no és tant una emoció com un destí.

                                               Jeanette Winterson

la passió és un instant
que neix i s'empresona en si mateix
per esdevenir etern,
per travessar després
tots els models del temps:
les edats,
els eons,
les estacions;
la passió és un instant rodó, complet,
on sempre ja hi és tot,
i el seu futur és només desplegar-se,
al seu ritme imprecís,
tèrbol,
grandiloqüent,
forçant els sentiments a l'obediència,
cisellant emocions.

Francesc Josep Vélez. Els instants submergits. 2021

Premi de poesia Ventura Ametller 2021

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.

i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.

Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Tren

Aquest tren efectua parada
a totes les estacions del seu recorregut
aquest tren estirant-se per l'Horta
per Morvedre i les Valls
per la Plana
i s'atura
a totes les estacions del seu recorregut
i ho escoltes i saps que es farà llarg
i ho escoltes i t'agafes al diari
i de tant en tant guaites per la finestra
i constates
el Picaio hi és
i Espadà
i Penyagolosa
guaites per reconfortar l'esguard
sobre l'espill de la mar
et baixes a la darrera
quan aquest tren acaba
el seu recorregut.

Alexandre Ros i Ros, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012

A l'estació

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps

Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren

I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren

Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou

T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou

Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08

Estacions

Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.

Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.

—————————————

Estaciones

Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.

A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.

Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011

agramunt

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


III

Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

L'estació

Quina estació de més categoria.
Sentiu què diuen per megafonia?
«surt de la via número deu
ràpid amb destinació a Totarreu».
Educada com poques, aquesta estació,
si hi ha retard et demana perdó:
«El rodalies, no sé per què,
arribarà a les Ves-a-saber».
I quan el tren per fi s'hi atura
es presenta ella, i ho fa a l'altura:
«Em dic estació SI FA NO FA,
i els passatgers ja podeu baixar».



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Biografia

Dèiem que el món començava
quan començavem nosaltres.
Ignoràvem cap més pòsit:
veníem de la nuesa.
Ara sabem que hem poblat un paisatge
de mites, d'històries de civilitzacions.
Ens anem afirmant al pas de les estacions,
aquests trens efímers...
Però hem engruixit més que hem aprimat.
Hem afegit mirades,
ulls al vent.
Fins que ens arribi l'hora
de dir que la nostra biografia no ha estat
una terra erma
ni un preludi de la mort.


De Quadern de camp



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Com olivera entre ametllers

Que els ulls perllonguin

l'espai en marxa que ets

-maresme, abisme, mar...

I que, després del teu viatge,

sols desitgis el gust de l'oli

damunt l'hivern de l'ametller,

camp que doni a l'estació

la seva edat.

Perquè tot el que vius

ho veus al cel.

Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Paratge somniat

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria

                   son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

                  però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella

i l'ona de la mar, en veure el primer estel,

corones deixarà, per tu, de vidiella

                   i rams de xuclamel.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins el llibre:

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet.