Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Text en català i italià

Vam treure'ns

Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.

Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.

Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.

Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.

Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

17.IX

                 A Józef  Czapski

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes

Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer

Perdonat

El vincle del tendó
crida que el compadeixin.

S'esforça a fer-se mortal.

Gruny i maldiu allò que l'escanya.

La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.

El tendó espera que el salvin.

Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.

Anna Gual. Ameba. 2020

Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

SENTIT DEL DIA

HI HA tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.

Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.

I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses

oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.



Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon

No vull tornar a fer poemes precisos

No vull tornar a fer poemes precisos

diccionari en mà

esborrany paper llapis

revisió espera

ordenar tornar a ordenar

deixar-ho en repòs

tornar a agafar el diccionari

posar títol trobar títol canviar títol

ordenar reordenar

no vull tornar a escriure poesia clara

em convé parlar

convertir

la meva vida en poema

no vull fer poemes

he de viure

viure en poesia

i que se'm perdonin les paraules

potser amb tot això

el paper ja no em serveix

el paper no em serà vàlid

potser els papers ja no valen

potser cal que tots visquem

potser cal que tots visquem

Glòria Coll Domingo. Retorn. 2017

Pròleg de Gemma Gorga.

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978