El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.

                                 Teresa Sambola (13 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

Divertiment

En el raconet del teu hort
collim les darreres mimoses;
el març tot vestit de raigs d'or
ens fa l'oferta de ses roses.

En el teu hort del riberal
els perers són com l'estelada,
i la llur blancor verginal
d'aiguatge és tota perlejada.

Brunzinen en cada cantó
la vespa fosca i les abelles;
la favera per llur fiçó
ja desclou ses pal·les parpelles.

Canten sota el cel de safir,
en la bosqueta negres merles,
i el puput del teulat veí
de quan en quan jita dos perles.

Manyaga, el teu cor s'obrirà
com una rosa embalsamada,
i el teu llavi moll me dirà
lo que ja deia ta mirada.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988