Aquesta nit de foc només la casa
aquieta pensaments com dolça onada
i gronxa el temps fugint i ens dóna ombra,
respir i jaç segur. També l'alzina
ha fet de vell guardià contra la roca
que persisteix, cuirassa sense petja.
He rastrejat de nit la teva petja
que es perd quan et confons amb mur i casa,
som minerals de la mateixa roca
que en sorra transmutem, batec d'onada.
Rel nerviüda de la vella alzina;
capçada d'arbre quiet, m'aculls com l'ombra.
Company desdibuixat si arriba l'ombra
i es fon el bell crepuscle, ni la petja
perdura. Tu podries ser l'alzina
que el temps ha modelat com una casa,
o com els còdols clars tocats d'onada.
Ets el batec, impuls contra la roca.
Cap aigua m'és distant, beso la roca
silent i humil que sempre empara l'ombra.
Per l'horitzó llunyà arriba l'onada
creuant migdies càlids. Som la petja
perenne i consistent d'aquesta casa
bastida soca endins la negra alzina.
He respirat l'estiu sota una alzina
d'aquell camí esculpit en plena roca
fins arribar a la cala on una casa
s'adorm closa del tot damunt l'ombra.
Hem travessat les dunes, fonda petja;
per dolça recompensa, clara onada.
L'estiu s'ha capbussat trencant l'onada
i ha festejat devora fosca alzina.
Per la mateixa illa, antiga petja
d'un temps difunt, presència de roca.
Però ara que ets absent abraço l'ombra
de tu, dels nostres anys. Et faig de casa.
Records d'aquesta casa i de l'onada
buscant recer dins l'ombra de l'alzina
que austera com la roca fon la petja.
Mireia Lleó Bertran
Es troba en el llibre:
La Catalana de Lletres 2003 : primer premi de poesia... 2003
