Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fet vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Traducció de Nora Albert
Text en català i italià
Títol original: Notti di pace occidentale
Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.
És perquè ha estat enamorada
—matins d'ahir—
que té la cara enriolada:
«Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
i un cel segur».
De Sempre i ara.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013